És una certesa que a tots els catalans ens agradaria resoldre el conflicte que tenim amb l'Estat espanyol de forma democràtica i civilitzada, als independentistes, o a l'independentisme, també. Però, també és indubtable que amb les experiències viscudes i patides, no tant sols les més recents que culminaren amb l'1-O de 2017, sinó també perquè al llarg dels darrers cinc segles les constants històriques d'obligada relació amb les diverses espanyes han sigut horribles, nefastes, injustes, vergonyants i terribles per a Catalunya. No exagero, els fets són els fets, les experiències que hem après, i les excepcions, que també n'hi ha, no fan sinó confirmar la regla que amb Espanya no podem anar enlloc que pugui garantir-nos un futur de justícia, digne, de llibertat, social i econòmic, mínimament esperançador. Ultra mantenir-nos sotmesos, per molt que facin com per rentar-nos la cara amb reiterats enganys, sempre sota la intrínseca condició de súbdits, res no garantirà, malgrat la legitimitat creixent de la nostra causa, que l'Estat espanyol es mostri disposat ni tan sols a respectar-nos.

Això és així i, tots els catalans que ho vulguin ser i que ho siguin (siguin quins siguin els seus orígens), nacionalistes, independentistes, autonomistes, sobiranistes, neoautonomistes, catalanistes, àdhuc els catalans espanyolistes, d'esquerra, de dreta, conservadors, de centre, els radicals i fins i tot els revolucionaris, ens ho hauríem de posar al cap tot situant-ho al nostre frontispici nacional i de país. La dignitat de tots i les garanties per a un horitzó de futur i amb futur de veritat, que no serà pas fàcil (no ho serà per a ningú), ens permetrà tenir un govern que no sols administri bé, sinó que estigui disposat a servir-nos amb bona justícia, compromís i responsabilitat amb totes les persones per igual.

Aquesta és una certesa de les més importants entre les moltes que legítimament tots volem tenir a la nostra vida i no l'assolirem pas si seguim literalment penjats, en les condicions actuals (d'ara i de sempre) de qui no ens respecta ni ens estima, no ens vol acceptar i, el que és pitjor encara, ens voldria diluïts, esborrats o desapareguts dins d'una suposada unitat que qualifiquen sense vergonya de sagrada, i que per a nosaltres, tota la gent d'aquest país, no és res més que una trampa mortal de necessitat; un parany en tota regla.

És a partir d'aquí que s'han de trobar les línies de la nova estratègia que modestament exposaré, segons el meu punt de vista, a partir d'ara. (Continuarà)