Així com a batalleta de joventut tardana, l'altre dia vaig aprofitar aquesta mena de "treva" que vivim per anar al cine amb la retrobada il·lusió de la primera vegada. Abans de veure la pel·lícula i de forma inesperada, van projectar un curt d'aquests que et deixen amb el cul enganxat a la butaca (The Fall, crec que es diu). Així resumit i mal explicat, el curt mostrava un grup de persones que portaven màscara (a l'estil V de Vendetta) i que sacsejaven un arbre amb la intenció de fer caure un home que s'hi havia enfilat. Un cop aconseguien llançar-lo a terra, començava una mena de ritual d'aquests que, amb imatges impactants i música dramàtica, toquen la fibra: van agafar una corda, la van lligar al coll de l'home i el van tirar en un pou. I durant minuts, vèiem com la corda seguia caient i caient en un forat que semblava infinit. L'home que queia, en un moment donat i ja a quilòmetres sota terra, va aconseguir parar la caiguda tot arramblant-se una paret escarpada. El curt es va acabar amb l'home intentant pujar, amb l'única ajuda de mans i peus, tota la distància que havia caigut. Va poder arribar a la superfície? No ho sabem.

No sé ben bé el motiu o la reflexió que buscava el curt, però jo ho vaig veure clar: l'home que queia em semblava una analogia perfecta de la nostra societat. En els darrers mesos hem caigut bastant avall i amb la corda al coll (i no és que estiguéssim gaire amunt, ja). Els malalts no tenen dret a vot. Caiem. La putrefacció institucional de la Casa Reial viu en la impunitat absoluta. Patapam, tornem a caure. L'Estat es recentralitza i judicialitza (encara més). Caiem. L'existència del català i la necessitat de justificar-la constantment i vinga que seguim caient. Cops contra homosexuals i bufetades terfianes contra les persones trans i ja caiem sense aturador. I digueu-me que si comprar la dicotomia entre salut o llibertat ja no és tocar fons.

Diria que quan tot això ha caigut, recuperar-ho és tan difícil com pujar la paret escarpada amb l'ajuda d'unes mans cansades i uns peus plens de blaus. Lluitar per intentar fer justícia és un repte on és fàcil tirar la tovallola i donar-ho tot per perdut. Reivindicar uns drets que s'han esfumat com si mai haguessin existit és feina feixuga i poc productiva. Tanmateix, igual que l'home del curt, ens hi juguem la vida. La vida. Podrem arribar a la superfície?