En moments de dificultat compartida, la resiliència de la societat es posa a prova. Aquestes setmanes hem vist com el nostre dia a dia s'ha alterat de cop i volta i del dret i del revés; hem viscut o sentit el patiment als ulls de persones que ens estimem i, fins i tot, i amb un dolor que no cap en paraules, ens hem hagut d'acomiadar de persones –que no gràfiques ni estadístiques ni pacients–. Persones.

El consol és massa petit per acceptar-lo, sobretot quan ni en els dies més negres ens podem tocar. M'agradaria continuar l'article amb un argumentari optimista que intenti cercar les poques llums que hi ha en aquesta penombra que no hem pogut ni digerir. No ho faré. No tot en la vida té un costat bo i jo us asseguro que, si això que ens passa el té, ara no el trobo. Fa més d'un any, en un article que vaig escriure per a aquesta revista, citava el filòsof Josep Maria Esquirol per parlar sobre l'existència entesa com una resistència. Avui necessito recuperar aquesta tesi. En el seu llibre La resistència íntima, Esquirol ens avisa que qui va al desert és un "resistent", perquè "el coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors". Penso que la situació actual és una mica com un desert. Un desert ple d'incerteses i angoixes que ens és del tot desconegut.

De moment, només ens queda resistir en comunitat, ajudant-nos entre nosaltres i entendre que és del tot normal no estar bé o no sentir-se bé. Que tenim dret a no estar-ho i que ja tindrem temps de pair-ho, de buscar-ne els efectes i de replantejar-nos les coses; de fer balanç. Ara, però, només podem intentar aclimatar-nos al temporal àrid i fer tot el que puguem per estar bé i per no estar-ho; no sé si m'explico. I si podem, donar un cop de mà (no literal) als altres, que tampoc està de més. Qui sap, diuen que en els deserts la vida brolla i s'obre camí; però això ho deixaré per a més endavant, quan hagi trobat l'optimisme real sense oasis. Mentrestant, a resistir.