Primer fou la destructora de paper, que deia que tanta matèria era massa per a ella. A veure, cinc fulls cada cop no són molta matèria. O sí, depèn de les paraules escrites, o del to amb què s'han escrit, o qui les envia. Perquè, desenganyem-nos, alguns papers els redacta el diable, o l'alumnat amb poca traça –les categories no són intercanviables, ep. La cosa és que, si vull destruir el paper molest, l'examen postgraduat, la factura enrabiada, ho hauré de fer a mà. Abans de la proesa faré un escalfament. No és qüestió que m'espunyi el canell.

A casa hem parlat amb molta pausa de la necessitat de comprar-ne una. Ell –el meu amor– diu què me'n dius del plaer d'esbocinar a mà els papers de l'església. Li he hagut de donar la raó, mentre rèiem tots dos a cor què vols. Amb els exàmens i factures ens ha costat trobar el punt mitjà: jo assegurava que eren documents personals, mentre ell deia que es mereixien les ganivetes implacables per les faltes d'ortografia. Hem acordat que no intercanviarem aquests defectes, podríem tenir algun disgust contra la poesia. Ell –el meu amor– ja sap que em puc "animorar" d'una destructora de paper amb la mateixa fal·lera que d'un collaret d'origami. Les poetes som "aixines".

Ja veieu, lectors de la meua pàgina, que el postconfinament ha estat tràgic per a aquesta casa on vivim. Què farem, ara, amb tot el paper que hem guardat per si havíem de redactar la nostra memòria fràgil, per si calia avisar el veí de sota, per si ens feia gràcia recuperar la sopeta de la infantesa? A la tragèdia de la destructora hi he d'afegir un parell de rellotges de polsera: s'han aturat del tot en una hora feliç, per a ells, clar. Dos despertadors ja no desperten a ningú, i seguim sumant ineficiència a la vida quotidiana. Els porto amunt i avall, amb la secreta esperança que el moviment els desvetlli. Ca! Dormen el son dels justos; deu ser que ja se'm va alliçonar prou mentre eren servils, i ara poden fer el que els rota. Viuen en un after-hours permanent. 

Per si voleu plorar encara més, o estimar-me ni que sigui una micona, he d'augmentar la llista d'aparells-d'electrònica-a-pastar-fang amb un reproductor de DVDs, a més d'un ventilador. Tots dos, mascles ells, se creien calefactors. Amb la "xurra" que cau, i ells volen fer-se el valent amb l'esperança d'escalfar-me l'engonal. Creguts...

No sé si les coses s'espatllen per simpatia, o per esgotament moral. M'inclino a pensar el segon. Me'n vaig a comprar un mòbil. Perdoneu si tampoc us l'havia esmentat. Ja fa cinc anys que convivim, i m'ha semblat veure una bandera blanca en algun moment a la pantalla d'inici. Tot és una qüestió de temps, em temo. Val més que els faci cas, encara que siguin mascles. Temps i mòbil, clar.