«L'ordinariez ressona de gom a gom de decibels.»

Agustín Zaragoza

Les oronetes fan de les seues: des de la terrassa les veig volar en el·lipses –deu ser tan fàcil per a elles!– per damunt de les lones de l'Ateneu. En aquesta dansa fixo tots els meus sentits, encara que el gust i el tacte no acabin de ser-hi representats; tampoc sabria com. Quin gust pot tenir l'au delicada i migratòria mentre eixampla la meua visió del món? Em pregunto si saben des d'on les miro, si s'acosten expressament o és la meua ignorància de l'espai la que fa que les apropi. Xisclen i es criden, com quan dius a una amiga que vingui a la colla, sense aturar l'el·lipse, sense fer lletja la dansa, ni minvar l'energia del vol acrobàtic. Badar és gratis, de moment.

Hem entrat en la “nova normalitat”, en allò que els pedants en diuen “la represa”. Els decibels han augmentat de manera exponencial, i no cal un estudi de Harvard per adonar-se'n. Surto al carrer –mascareta ben posada– i he d'augmentar la força de la veu perquè em senti el meu quiosquer. Pel meu costat passen dos cotxes amb bandes sonores originals de la seua vulgaritat adquirida: el reggaeton que esclafa la varietat tonal és un monstre de crom i colònia barata. Aquest esput que molts anomenen “música” esdevé sèquia on jo ofegaria altaveus i baixes remors de masclisme poc escoltat. Ningú porta bé la mascareta, ningú sap respectar la distància de seguretat.

A la televisió esmenten, com de tornada, que una comarca s'ha hagut de confinar. Els que, alegres i excessius, anaven a la platja en processons de blanca pell i olors de loció solar ara s'exclamen arreu. “On s'és vist! I si m'han okupat el xalet a Calonge?” A casa hem seguit les directrius com xaiets: fase 0, fase 1, fase 2. Els nostres trajectes anaven des de casa fins a la botiga, fins a caminar pel terme, fins a veure on arriba la nostra ombra a les parets de Montornès de Segarra. Confinar-nos... un altre cop? La meua oïda s'esforça a fer tornar aquella merla a les branques del desig, i li demana que sigui benèvola o malèvola o directament furra. Potser era una gata. Tant hi fa.

Estic pensant d'estar-me a l'entrada d'un establiment comercial de nom pompós, i aplaudir quan hi entri algú amb mascareta de marca i posat interessant. Estic per apuntar-me a fer un gintònic a una terrassa amb gorra i ulleres de sol, i regalar poemes de Vinyoli –els eròtics– en veu alta cada cop que algú doblegui el colze per tossir-hi. O millor encara: escandalitzar els parroquians de missa amb les meues samarretes laiques mentre petonejo l'aire de la meua boca. La pròpia, clar, que per a que me la mengi un moniato, abans li fotria un mastegot amb el Diccionari Manual de la Llengua Catalana.

Acabo l'article ballant en una cadira amb The Killers tocant en directe. Diuen coses sobre els adulteris, amb mala llet. La mateixa que gastaria jo en una discoteca, amb un gintònic a la mà, movent el cap frenèticament: “Jealousy, turningsaintsintothesea.” Així ens haurem de veure, i de cremar-nos en les flames pudoroses de la carn. Que no se permet el ball entre persones desconegudes, que no ho sabeu? De gelosos l'infern n'és ple. I ves que no n'acabin alguns als hospitals, al pas que anem.