D'entrada hem de reconèixer que l'independentisme català no en té cap, d'estratègia. I, lògicament, tampoc de tàctica. L'única realitat que presenta ara mateix és la d'una preocupant divisió. Vol dir això que és tot el que ha quedat després del memorable èxit del primer d'octubre del 2017? Doncs així és, però, és que a més tenim un president i altres càrrecs polítics, democràticament elegits, a l'exili. Més, no ho oblidem, la major part de consellers, inclòs el vicepresident i la presidenta del Parlament, també democràticament elegits per la ciutadania de Catalunya, empresonats juntament amb personalitats del món de la cultura i de l'Assemblea Nacional de Catalunya, amb penes que n'eleven la permanència a un total d'un centenar d'anys. Sense tampoc oblidar la gran quantitat de ciutadans, inclosos múltiples càrrecs electes, encausats i pendents de judici, per haver defensat, més o menys activament i amb actitud democràtica diversa, allò pel qual una part majoritària del poble català s'havia pacíficament i democràtica mobilitzat.

Aquest és el balanç, de primer moment, del fracàs de la via dialogada, pacífica i democràtica, dita també com a via unilateral, de l'anomenat procés català. Atesa aquesta trista realitat nacional, amb les dramàtiques conseqüències patides sota l'actuació indiscriminada i sense control, de les forces repressores de l'Estat espanyol, hauríem d'entrar tota la ciutadania de Catalunya a explicar i a explicar-nos nosaltres mateixos la diagnosi de tot aquest passat més recent. Fet que de ben segur ens farà entendre unes quantes realitats que d'entrada ens podrien ajudar a saber on ens trobem, d'on venim i probablement cap on volem anar.

La primera constatació és que l'1-O de 2017 va ser un èxit esclatant i inqüestionable de tots els seus participants, presents i absents, actius i passius, tant de cor com d'esperit; de tots. En realitat, de tot un poble que se sent i vol la democràcia. Però aquí es va acabar l'èxit: el màxim a què podíem aspirar després d'haver-nos enfrontat democràticament, de cara i a pit descobert amb l'Espanya de sempre. Vam ser valents, la gent va ser valenta, però vam xocar contra un mur de formigó armat (com sempre abans i mai prou repetit) que vàrem rompre i enmig de les esquerdes hi descobrírem odi, incomprensió, arbitrarietat, amenaces, autoritarisme i gens de futur ni tampoc d'esperança. Havíem errat el terreny de joc, l'equip arbitral xiulava sense xiulet i d'esquena al joc, els suposats espectadors, que anaven uniformats, ens agrediren a garrotades i sense cap mirament. L'acta ja era signada d'abans de la contesa. La victòria no importava. (Continuarà)