Què tenen en comú tots aquets noms? Molt senzill: darrere del nom hi ha numeració romana. Per què? Perquè tots ells formen part de diferents dinasties que consuetudinàriament quan hereten el poder, repeteixen el mateix nom d’altres patums que els han precedit i per evitar confusions es numeren com les matrícules dels cotxes.

De dinasties que al llarg dels temps han emprat aquesta metodologia identificativa, n’hi ha per donar i per vendre i no tenim espai per repassar-les totes, només algunes. Ja fa més de cinc mil·lennis que l’imperi faraònic ho va iniciar, acabant amb Cleòpatra VII (sí, la del Marc Antoni) dins el període hel·lenístic. Molt més cap aquí (segle XIII), l’imperi Otomà continuà amb aquestes pràctiques, finalitzant amb el sanguinari Murat IV. Posats al segle XXI, tenim dos monarques que continuant amb la tradició numèrica han fet ús de tan estrafolari costum, Felip VI i Carles III. 

Entrant en el món eclesiàstic que sembla apartat del poder polític estandaritzat però no gaire, fa pocs dies trobem la darrera utilització de numeració romana (molt adient a l’interfecte) en la figura del papa Lleó XIV. 

Fins aquí no hi veiem res alarmant, més aviat pintoresc. Quan comença a ser de l’alçada d’un campanar és quan entrem en el detall de com aquests personatges assoleixen el capcurucull del seu imperi. I aquí és on també coincideixen els uns amb els altres: cap d’ells ha necessitat consultar la ciutadania per arribar a l’agudell del poder. Hi accedeixen per obra i gràcia de l’oligarquia que els hi fa aixopluc.

Si ens situem molts segles enrere quan el poble no contava quasi per a res (només per a ésser asservit i fer de mantenidor dels mantinguts), sembla lògic que en aquells escenaris la paraula democràcia sonés com una estranya cosa que establí Efialtes a Grècia el 462 aC. Al segle XXI, però, és una vergonya per a la humanitat que encara hi hagi al món uns pocs individus que viuen d’esquena a la democràcia, protectora dels ciutadans.