Es compleixen set anys d’una de les gestes més importants registrada en els fats de la nostra història recent: el Referèndum d’autodeterminació del poble català. És encara avui considerat com un dels actes populars més destacats de la nostra campanya de manumissió dins dels més de tres segles de lluita contra els nostres invasors territorials. 

La consecució d’aquell referèndum va ser gràcies a la fermesa d’un poble determinat, sí o sí, a sortir del jou que ens imposà l’Estat borbònic castellà per la força de les armes, en el seu menyspreable afany de conquerir territoris per sotmetre els seus habitants a la servitud de l’amo, considerant els catalans com autèntics serfs. Ja en els anys precedents, la ciutadania amb les massives manifestacions en pro de la seva llibertat comuna, va pressionar tant la classe política que aquesta es va veure forçada a cercar eines per poder donar sortida política a la tangible inquietud de llibertat mostrada pel poble. De ben segur que les consultes iniciades a Arenys de Munt el 2009 i escampades arreu del territori van ajudar i molt a esperonar la gent cap a un anhel d’independència. Això va confluir en la celebració el 2014 d’una consulta popular convocada pel president Mas. Finalment i davant la suspensió de la consulta per part del Tribunal Constitucional castellà (TC), es va substituir per un procés participatiu. 

La bona participació d’aquella consulta va convergir al cap de tres anys en el Referèndum de l’1 d’Octubre convocat en aquest cas pel president Puigdemont. És important remarcar que la pressió judicial exercida per l’Estat castellà als càrrecs polítics catalans va fer que en les darreres setmanes la ciutadania agafés un notable protagonisme vers la protecció de les urnes i les paperetes, arribant fins i tot el mateix 1-O a protegir amb els seus cossos els col·legis electorals, de la repugnant intervenció de la Policia Nacional i Guàrdia Civil pegant a tort i a dret als indefensos ciutadans que volien votar. Per sempre més, NI OBLIT NI PERDÓ.