Hem viscut novament la celebració d’una de les dates més significatives del nostre calendari consuetudinari: la commemoració de la Diada de Catalunya. Tot i que la historiografia castellana divulga que evoquem una derrota, en realitat commemorem aquella jornada com el punt culminant de la resistència catalana. Només aquell dia (11 de setembre), els borbònics franco-castellans van perdre més de 10.000 homes sense aconseguir el control de la ciutat. Tanmateix, els regiments del comandant de Felip V, Berwick, van aconseguir per primera vegada penetrar a l’interior de la ciutat on els combats es van succeir per tota la meitat est. Cap a la tarda els contendents estaven esgotats i es van aturar els combats. Aquell “alto el foc” venia donat pel convenciment de Berwick que Barcelona podia ser la seva tomba, i va preferir esperar que els dirigents catalans proposessin una capitulació negociada. Al cap de dos dies, Casanova i Berwick van acordar una capitulació, i no la rendició incondicional que exigia Felip V. Aquella capitulació contemplava, entre altres coses, que Barcelona no seria víctima del dret a saqueig, violació i assassinat que s’adjudicaven els exèrcits assaltants, ni que els defensors de la ciutat serien represaliats. Això no obstant, i tal com fan sempre (ara també) Castella va incomplir la garantia de no-repressió i va detenir i empresonar els caps militars catalans (ADN castellà).  

La celebració de la Diada doncs, serveix per contradir el relat històric castellà interessat i esbombar arreu que mai hi va haver rendició i que la capitulació va ser un engany més al que ja ens tenen acostumats els colonialistes castellans. Per això la mobilització del poble és l’instrument indispensable per continuar lluitant pels nostres drets de llibertat col·lectiva. 

Enguany vam sortir al carrer en cinc llocs de tot el territori català, Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa fent sentir la nostra veu enviant un clar missatge als castellanistes: no aconseguiran pacificar-nos ni desmobilitzar-nos. Estem tossudament convençuts que la persistència i determinació ens durà més prompte que tard la tant necessària independència.