L’any 2010 va haver-hi a Catalunya un clam de llibertat col·lectiva com mai hi havia hagut en els quasi tres-cents anys de captiveri imperialista. El Tribunal Constitucional castellà havia passat el ribot a 41 articles de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament quatre anys abans, per una àmplia majoria i referendat per la ciutadania catalana. Aquest va ser l’esclafit que provocà una de les més grans manifestacions esdevingudes a Europa des de la segona guerra mundial (1,5 M), significant l’inici del procés cap a la independència de Catalunya.

De llavors ençà, les manifestacions arreu del territori s’han anat produint progressivament fins arribar l’any 2017 amb la consecució del referèndum d’autodeterminació. La blasmable repressió de l’Estat castellà aquell mateix dia va fer que els partidaris a la independència arribessin a cotes mai assolides. La continuïtat repressiva, però, ha fet l’efecte anhelat pels seus impulsors i començant per la classe política i en conseqüència per la mateixa ciutadania, lentament aquest entusiasme independentista ha anat minvant fins al nivell actual.

Entrant dins d’una noesi analista no només sociològica sinó també psicològica, en podem treure unes reflexions que en certa manera són candidates a arribar a serioses conclusions. El relat interessat de l’Estat d’aquests darrers anys en el sentit que no conceben fragmentar el que ells anomenen Espanya (la repetitiva unitat), s’ha introduït inconscientment en les ments de molts independentistes, produint en ells un sentiment de culpabilitat per voler una llibertat que ens van arrabassar fa més de tres segles.

La davallada de l’activisme independentista la tenim associada a la decebedora actuació dels nostres polítics independentistes. Hi ha, però, quelcom més que provoca una baixada de l’activisme, i té a veure amb la nostra idiosincràsia catalana (ni un paper a terra): creure que si hem d’enutjar el castellanisme imperant en l’Estat, val més que ho deixem córrer.

Obrim la ment! Nosaltres només volem el que és nostre i que Castella ens va furtar. Catalunya pertany al poble català i per això volem Estat propi, per administrar-nos lliurement amb dignitat.