Aquestes entrevistes són la síntesi de les converses que mantinc amb els entrevistats. No és aquest el cas d'avui, perquè la Sajeda Akter ha estat acompanyada per la seva cunyada Sharmin Sultana i la seva amiga Rozina Akter, que l'han ajudat a fer més comprensible el que volia expressar-me. Les tres estan casades i viuen a Bellpuig. Ella parla més català que no castellà, i més que en parlarà quan completi el curs en què s'ha inscrit, però ara mateix la dificultat és evident. Tot i així, es fa entendre i li agrada donar a conèixer el seu parer d'allò que li pregunto. No se sent còmoda parlant de política. Ressalto la devoció i solemnitat amb què recita la pregària amb què conclou l'entrevista. Colpidora! 

El meu marit va trobar feina aquí. Aquest és el motiu del perquè ens desplacem fins a Bellpuig, un poble que ens permet de viure amb molta tranquil·litat. Aquí s'hi està molt bé. Quan va tenir feina, va tornar a Bangladesh i ens vam casar allà. Després vam venir aquí els dos. Els fills, tots tres, han nascut aquí. Ells parlen perfectament el català, perquè l'han après a l'escola i els seus companys són d'aquí, i també el castellà. Com a colònia britànica que vam ser, l'anglès també el coneixem i el parlem amb naturalitat. El bengalí, o bangla que en diem nosaltres, és la nostra llengua materna i més íntima. Les pregàries i tot el que envolta la religió té com a llengua comuna l'àrab. Ara és més fàcil que la dona es desplaci sola, però quan vam venir nosaltres, sense el marit jo sola no hauria pogut venir. 

Hi ha altres bengalís aquí?

N'hi havia més quan vam venir nosaltres que no ara. La tendència actual és cap a Anglaterra, sobretot el jovent. Les universitats britàniques tenen molt prestigi i els joves hi van a fer els seus estudis. Molts ja no tornaran al seu país d'origen, perquè tenen talent i troben feina molt ben remunerada. 

T'agrada Bellpuig?

Jo soc de Dhaka, una de les ciutats més poblades del món. Ara no m'agradaria tornar-hi. Porto quinze anys aquí i acostumada com estic a la tranquil·litat, no m'hi trobaria enmig de contaminació i tanta densitat de població. A vegades hem anat a Barcelona, bonica per poques hores, però no per viure-hi. Aquí no hi ha gaires botigues per mirar, però els carrers són segurs i nets. Quan em comunico amb els pares, em veuen contenta i ells també ho estan de veure-me'n. Cada dos o tres anys anem a Dhaka a veure la família. El viatge és molt llarg, no podem permetre'ns d'anar-hi més sovint. 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí