A Kènia, al nord-est del districte de Machakos, hi ha Musaalani, un seguit de cases aïllades, com masies. Estan envoltades de terres que corresponen a l’amo. La població no supera els 3.000 habitants. Sobretot viu de l’agricultura, però també hi ha ramaderia. Es conreen productes tropicals, com ho és el clima: blat de moro, mango, advocat, canya de sucre... En aquest entorn rural creix el Fidelis, l’únic kenià establert a Tàrrega. És de la tribu Kamba, del grup Bantú, i domina vuit idiomes: kamba, kikuyu, meru, kimbeere, suahili, anglès, català i castellà. La seva saviesa està revestida de modèstia. Ara es prepara per fer efectiva la convalidació dels seus estudis universitaris d’economia amb els d’aquí. 

Tinc dues germanes més petites. Hem anat sempre calçats, els pares no, descalços. Vaig començar a l’escola als cinc anys. Era a quatre quilòmetres de casa. Quatre d’anar i quatre de tornar a través de camins polsegosos, sol. La meva sort era que no havia de travessar cap riu. En canvi tenia companys que sí, i que no podien venir els dies de pluja ni d’altres, perquè el riu estava perillós. No seria la primera vegada que algun atrevit passés pel riu crescut i se l’emportés aigües avall. M’enduia el dinar de casa, l’escola no n’oferia. Hi havíem de ser molt d’hora, quan encara era fosc. Això vol dir que ens havíem de llevar encara més d’hora. De més grandets, els pares no ens preparaven el menjar. Un dia, amb ma germana ens vam confondre d’hora. De ruta cap a l’escola, un camió es va aturar per preguntar-nos on anàvem tan d’hora... Eren les dues de la nit! Ens en vam tornar a casa. 

Com es distribueixen els cursos?

N’hi ha vuit de Primària. Després, quatre de Secundària en un altre centre, internat. Allà el curs es divideix de gener a abril, amb un mes de descans; de maig a agost, amb un altre mes de descans; i de setembre a desembre, amb un mes de descans. En aquests descansos me n’anava cap a casa. 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí