Recentment hem fet a casa una nova immersió en espectacles on la música era bàsica però no el tot. I revisitant una vegada i una altra clàssics com el Kind of Blue, mític de Miles Davis que tant m’agrada seguir amb boca closa però intensament. I ara, intento fer un nou article per a tot el meu miler llarg de seguidors a aquesta revista local que a vegades parla de temes globals. Com podreu imaginar, exagero, no arriben als mil. Sé que hi són, que hi sou, estimats lectors i lectores, perquè el meu instint em diu que encara que no parleu ni escriviu, és per timidesa.

I estic segur que moltes i molts de vosaltres aplaudireu que novament us parli de poesia (sí, ho sé, també exagero, però ningú m’ha insultat encara pel carrer) i que ho lligui amb la música, tema molt versat en totes les llengües. I de les músiques, per què no recordar com parlen del jazz els nostres poetes?

Doncs com a exemple més destacat, el de Joan Margarit, poeta que no és un dels meus preferits i ja tenia aquesta condició abans del que va fer davant el Borbó. Però, les coses com són, els amants del jazz fem referència a aquest estil musical a alguna composició de forma inexorable, i si algú ho ha fet molt bé era el poeta segarrenc.

Com si no recordar el gran poema “No et veuré més”, amb la veu de Poveda i el contrapunt del bolerista Moncho, que ens diu: 

“Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca que sempre
més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.”

I aquesta no fou l’única vegada que es creuaren i coincidiren els passos poètics i les cordes, metall o teclats jazzístics, si no recupereu l’experiment que van dur als escenaris el saxofonista valencià Perico Sambeat, amb Rai Ferrer i Xavier Monge, acompanyant amb jazz els poemes recitats en viu tant per Joan Margarit com per Pere Rovira, el poeta, narrador, assagista i traductor. 

Aquesta passió pel jazz, que alguns compartim, ve en el seu cas des dels temps en què va descobrir el saxo de Ricard Roda a la sala Jamboree, a Barcelona, i també va dur-lo als escenaris en diverses ocasions. Novament amb Pere Rovira va crear l'espectacle Paraula de jazz, al costat de grans jazzistes com David Mengual, Perico Sambeat i Xavier Monge. D'aquella experiència en va sortir un disc amb el mateix nom, editat per Satchmo el 1999. Allà Margarit recita "Primer amor", "Plaça Rovira", "L'Oracle", "Embraceable you", "Loverman" i "La partida". I si rescatéssim això?

Seguint pel camí del jazz i la poesia, amb el seu fill, el saxofonista Carles Margarit, i la col·laboració de la cantant Núria Cols, va gravar el disc No era lluny ni difícil (Quadrant, 2014), que també va presentar en escenaris com el Jamboree de Barcelona o l'(a)phònica de Banyoles en format de Conversa de Jazz Poètic.

D’aquesta connexió entre la seva obra poètica, la seva vida i la música, sortiren paraules o pàgines memorables, com per exemple quan Margarit reblà de la forma més sentida, dramàticament, la mort de la seva filla Joana a la seva “Cançó de Bressol”, i ens deia: 

“Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.”

Al poema Versos per a la Billie, parla de tu a tu a la Holiday foscament i tendrament a la vegada

“Abraça’m -demanaves.
Embraceable you, diu
la teva veu, alhora
estripada i lluent.
Abraça’m: i et faltava
un any per al final.

Potser caldria que els maridatges que intentem alguns entre poesia, música i interpretació, o a voltes afegint-hi gastronomia, proliferéssin. Potser caldrien més espectacles de petit format que no pas aquests concerts multitudinaris. Potser… vejam si algun dia ens feu cas.