Estava a punt de fer-lo, però no me'n puc estar, de trencar el silenci, i parlar-ne.

El silenci no deixa de ser una reivindicació, potser emmudida però, de tan punyent, perillosa. I una feina que demana molt coratge per excavar, car només excavant podem intentar arribar allà on nien els silencis. Cal esforç i determinació per fer silenci, defensar-lo i aturar els sorolls de tota mena que volen impedir-nos trobar el que és més profund: la nostra humanitat més pregona.

Sovint fem minuts de silenci per recordar vides que han abandonat aquest món, arrabassades del nostre dia a dia per les moltes violències que la inhumanitat genera, siguin per un obrer que cau d'una bastida, un activista cultural com l'Espar Ticó, una altra dona assassinada o algú que estimàvem.

Ben segur que tothom ha participat en alguns, sempre amb el cor compungit, l'ànima esbatanada i els sentiments a flor de pell quan el dol o la indignació són sincers.

Corprenedors són els minuts de silenci, per exemple, quan ens deixa una persona del món casteller: muntada l'estructura del pilar de dol sona un breu toc de gralla i després es munta i desmunta en absolut silenci, en el qual es palpa no només el tacte personal habitual en els Castells sinó l'emoció continguda o deixada anar galtes avall. Però en silenci. I no es pot trencar sense fer mal, sense fer malbé el moment de dol, que no justifica ni un ego desmesurat ni la lògica indignació davant un assassinat o una altra mort injusta.

És com aquells idiotes, seguint l'etimologia grega, que només miren pel seu interès o la seva imatge, per exemple els qui es feien "selfies" al camp de concentració d'Auschwitz o ballaven amb els focs de València darrere. És com algú que va a un acte d'homenatge a les víctimes dels atemptats terroristes del 17 d'agost i es dedica a saludar somrient els seus correligionaris en el que sembla un orquestrat bany de masses. 

És com algú que pensa que ha d'aprofitar el silenci del minut, per cridar les seves consignes i no en té prou amb això, sinó que falta al respecte o insulta familiars de víctimes. Tal com llegiu, encara esgarrifat tot i que ja han passat uns quants dies, he de dir que comparteixo la reclamació de justícia i d'una comissió per saber la veritat de què va passar; i m'hi hauria afegit, sobretot tenint en compte comentaris i informacions que han anat sortint des de les clavegueres de l'Estat i des de la poca premsa lliure que queda. Les justificacions han estat tan barroeres com la mateixa interrupció de l'acte de Barcelona. Primer es van negar els crits i els insults i quan ja no es podien torçar més els fets, perquè anàvem plens de gravacions de vídeo, s'ha entrat en una explicació més horrible: és més important saber la veritat que els silencis de respecte.

És la mateixa sensació que et queda, en massa actes culturals, quan després dels avisos corresponents, sempre hi ha algú a qui li sona el mòbil; o aquell que marxa d'un concert abans dels bisos, però es planta davant teu tapant l'escenari; aquella que espera a obrir la bossa sorollosa de caramels en una escena de teatre; l'altra que no només li sona el telèfon sinó que, a més, acaba tota la gestió parlant en veu alta; el col·lega que es dedica a fer-te fotos mentre estàs actuant en un espai escènic, fent-se inoportú com el pèl a la sopa que no és familiar…

Però, com ja deia fa gairebé sis anys en un article David Abril: "Els minuts de silenci estan desvirtuats des del moment en què esdevenen part d'un ritual que, d'alguna manera, ens exculpa de la responsabilitat que totes i tots tenim de fer de la nostra societat una millor societat. De fer la part que ens toca." Certament. Respectem els silencis. Si volem sortir a fotos i titulars, fem-ho amb la nostra tasca, molt millor anònima i feixuga, i recuperem els valors que el sistema ens va arrabassant o prostituint. I no ens feu passar més vergonya.

En definitiva: no en fem un ritual buit, ja que el poder transformador del silenci és sensacional, però tampoc no ens confonguem amb callar quan no toca, perquè el clam de la revolta, com potser diria Camus, hi ha de ser sempre. Però cada cosa ha de ser en el seu moment i davant les persones o entitats responsables.

Ens queda molt aprenentatge democràtic per fer, i en això també caldria dir allò de "tenim pressa".