Quantes vegades ens havíem vist, quantes converses fugaces ens havíem ofert i quantes coincidències en amor al país, qüestions artístiques, música. I algú diria que és mentida, no és cert que quan marxem s’esborra tot i queda només una pols, una altra pols com la de nosaltres mateixos o la que es diposita damunt els nostres llibres. El que sí que fem és adonar-nos del temps que hem perdut en altres coses potser estèrils, mentre se’ns escolava la sorra del rellotge aquell i no ens dèiem allò que potser caldria. 

Segur que ens han quedat projectes, ben segur i, entre artistes, a vegades és tot molt més complicat però molt més engrescador.

Ara hi he pensat, en tot això, però no per a un panegíric o una nota de dol, una esquela feta en collage que podria fer o un article d’obituari. És, perquè tot va enllaçant amb fils subtils ara d’aranya bellíssima ara de robes esfilagarsades, és, dic, perquè tenim una trobada mensual al Baix Camp o a Reus, sota l’epígraf de Safareig, on portem o aportem poesia, en qualsevol llengua, format o intenció i aquest mes hem de trobar algun poema que glossi l’amistat o en parli, que evidentment n’hi ha per a tots els gustos. I per què no lligar-ho? I per què aquesta casualitat de versar sobre l’amistat i la teva abrupta marxa?

Poemes sobre amistat o amics n’hi ha forces i de molts estils, i us n’he escollit un en italià d’Elena Oshiro

“Credo nel tuo abbraccio,

accoglienza sincera del tuo cuore.

Credo nella tua parola,

espressione di quel che ami e speri.

Credo in te, amico,

così, semplicemente,

nell’eloquenza del silenzio.

o sigui, traduït en el meu italià de curs inicial i en la meva versió:

"Crec en la teva abraçada,

hospitalitat sincera del teu cor.

Crec en la teva paraula,

expressió del que estimes i esperes.

Crec en tu, amic

així doncs, senzillament,

en l'eloqüència del silenci.”

I, sense traduir-lo, com versava el gran Carner sobre l’amistat?

“Una mica d'amistat

fins a morir diu que dura.

Vés, amor, metzina impura;

vull la mel, vull el brossat

d'una mica d'amistat.”

encara que aquí el gran poeta ens compara amistat amb amor i el segon hi surt perdent -o hi perdem nosaltres a vegades- i ens diu

“Car l'amor és una rosa

que el mal temps esfullarà.”

i encara potser més lírica la Joana Raspall quan escrivia

“Vols venir, amic?

La tarda és tan clara!”

És clar que nosaltres en farem alguna d’especial davant el públic d’amics i tenim a la recambra el Vicent Andrés Estellés de sempre, que per exemple ens diu al duríssim sonet titulat “Amic”

“Amic del cor, de l'ànima, del fetge, 

jo no sé fer rellotges, jo voldria 

anar plorant pel boulevard, la boira, 

i preguntar-li a Brassens si has dinat.”

o en trobarem amb ponentí el sempre d’avantguarda, Carles Hac Mor.

I si Viladot tragués la seva ironia a voltes àcida per allà? Com a les proses “Temps d’estrena” on, en recordar segurament una pilota que va comprar ens deia:

“Les de cinc cèntims erem plenes de serradures i folrades de paper fi, i la goma era d’un filet prim i curt.

Cinc cèntims em separaven dels meus amics, cinc cèntims que ells brandaven com una arma que per a mi resultava dolorosíssima perquè no entenia que una cosa tan petita pogués crear un solc tan profund. Era el primer tast del diner.”

Quantes coses ens han quedat per fer, quantes vegades ens hauries acompanyat a dir paraules, quanta lluita ens queda fins a la llibertat, quantes converses tindrem pendents, company! 

A reveure.