Un altre dia, si m'ho permeten la calorada i els editors de la NOVA TÀRREGA, un altre dia, dic, els parlaré de Premis Literaris i del debat antiquíssim de si calen, si són bons per a la literatura (i per a la llengua, cultura i país com diuen els meus d'Òmnium) avui, però, els escalfaré el cap o els faré somriure amb unes historietes que semblen invents i no deixen de ser certes.
L'anecdotari cruel, clownesc o tragicòmic directament sobre premis i no-premis, i sobretot sobre premiats i no-premiats podria omplir tot un llibre com aquells que fan alguns bons mestres sobre les pífies o meravelles que els han escrit els alumnes.
Exemples?

El de l'autor d'un enfilall de poemes en format de tankas que no va ser premiat perquè algun il·luminat va dir que aquella mètrica no era catalana i per tant no s'havia de premiar. Ignorem –i potser és millor així– si una altra persona que li va fer costat fou per no donar el guardó a un conegut amb el qual, serem fins, es disgustà alguna vegada. Espriu, Riba, Leveroni, i molts altres anaven errats?

El de l'autor que tot i tenir guanyat el Concurs, com li va notificar de veu el president de l'entitat convocant, no el va poder posar en un marc. Motiu? Un altre membre d'aquell jurat, segur que diferent de l'anterior, jurà i sobretot perjurà que havia escoltat el poema en un acte públic. Decisió: No és inèdit. A la pregunta reiterada del poeta sobre el significat de la paraula "inèdit" reblada perquè la composició era una versió molt canviada, el mur de la resposta del tot inèdita fou infranquejable. No constava en lloc de les bases aquest condicionant, però l'autor va marxar amb la ploma entre les cames. La indignació li va augmentar quan li proposaren publicar-lo a la revista "perquè era el millor". 

Què me'n dieu de qui s'assabenta que pràcticament no ha tingut vots favorables d'un jurat, perquè aquell és autor i amant de novel·les i no li entra la poesia per cap banda, distorsionant així l'opinió i votacions dels altres dos membres del Premi?

O el cas del qui feu quilòmetres amb un cotxe que gastava un gasoil ja caríssim en aquells temps, i que recollí amb molta pena i poca glòria una cartolina amb un diploma amb errors en el seu nom i una figureta que es negà a descriure però pesant com allò de ser finalista amb massa dissort.

El cas de les bases és o hauria de ser motiu de film d'aquells d'introspecció psicològica, perquè la denúncia no ha portat mai la rectificació. Sovint creuen que les bases no són prou curioses o enrevessades i els invents són una arma carregada de futur…es relliscades. No serà la primera vegada que, veient per exemple que la lletra tipogràfica sigui Calibrí, els pobres que pretenen no parar bojos, vulguin confirmar-ho, o que facis el mateix si et tanquen l'espai a cinc folis, i aquí has d'inventar-te equilibris i columnes per encabir-ho tot.

L'altra versió és aquell certamen que t'exigeix exclusivitat, que no presentis el mateix recull a cap més lloc. Sovint el pots tenir allà, quietet de fàstic, setmanes i setmanes, perquè poques vegades es dignen a dir-te que ja l'han alliberat i torna a ser teu, ja que no el guanyares. I què me'n diuen del premi que diu a les bases que hi has d'enviar mínim tres-cents versos, i el guanyador/a només en cobra tres-cents anant bé? A €uro la línia o menys, preus populars…

I d'aquells amb tres guanyadors? Primer 200 €, segon 150 €, tercer 75 €! No fóra millor deixar el primer ben dotat econòmicament? Avui en dia, el tercer ja te l'hauràs gastat en benzina i el dinar si és lluny com acostuma a passar. I si et toca aquella figura pesant…

I del premi que t'avisen que has guanyat i dos mesos i mig després encara no tens ni cinc, per allò de la burocràcia? 

Un dels sonats, i parlo de casos, és novel·lable, no sé si a l'apartat negre o a una obra de l'Absurd. Una persona, perquè tot autor és persona en origen, guanya el premi. L'any següent li proposen ser al jurat, però s'hi nega adduint molta feina. Fins aquí defensable, i sobretot quan se li diu que si és jurat o jurada no pot participar-hi amb cap escrit. Quan veu que no ha guanyat l'any següent, critica els convocants, dient que estava a un pèl de no participar-hi perquè l'havien "vetada". Ja deia la gran filòsofa Mafalda que cada cop hi ha més gent i menys persones, però arribem al punt de no creure que ser part del jurat pel qual passarà la nostra obra, no s'ha de fer? Tot i dir que li havien impedit presentar-s'hi ho fa igualment amb un altre pseudònim, així i tot amb la mateixa adreça de correu electrònic. 

Una història que ens va desvelar fa temps l'Eva Piquer sobre un novel·lista seria la millor cloenda per a aquest tema que ens ocupa. Sí, senyores i senyors perquè no creguin o es pensin que estic en ple deliri, i és que pot passar que algú escrigui una sàtira sobre els premis literaris i que l'obra acabi rebent un premi literari. És el cas de la novel·la No tinc paraules, d'Edward St. Aubin, publicada per Raig Verd i traduïda per Yannick Garcia. El llibre segur que provocà mitjos somriures o mitjos renecs dels del gremi de la lletra impresa. 

De totes maneres hi ha bona gent que s'hi presenta amb totes les esperances, i hi ha entitats que organitzen el certamen amb tots els detalls, inclòs el xec, el dia de l'entrega. 

Els deixo de moment, que he de preparar-me per enviar unes cosetes.