Potser a força gent els pot semblar espès un debat filosòfic d'aquestes característiques, acostumats com estem a enraonar sense raonar, una de les bases teòriques d'aquest llibre. Sí, perquè parlem d'un llibre sobre les idees de dos grans pensadors, potser els més rellevants de la França del segle XX, però el seu autor ens parla d'algunes coses més i ens les emmarca en la història d'aquestes idees, però també en la pràctica després de la teoria i m'atreviria a dir que fins i tot abans.

N'Antoni Gelonch ha fet aquest llibre que es digereix molt millor del que semblaria d'entrada, ja que ens recorda de forma didàctica i quasi novel·lada en els inicis, els orígens socials i nacionals tant d'Albert Camus, pied-noir algerià però profund intel·lectual en llengua francesa, i Jean-Paul Sartre, d'orígens alsacians i estirp burgesa, però establert al París més tòpic que a alguns ens fa créixer tant els records com una certa enveja.

I ja a la introducció ens parla de la nostra dificultat per al debat i ens indica, en una trilogia –Luter, Napoleó i els dos pensadors– que hem estat absents en aquests grans moments frontissa de la nostra civilització occidental. Gelonch escriu que els catalans no hem tingut precisament la sort històrica de cara i que això no ho podem refer, encara ara no ens deixen de petja –o d'escolta, vostès m'entendran–, però crec que tot el llibre publicat per Viena ens ofereix els perquès i ens planteja una sortida lògica i totalment necessària: podem escriure el nostre futur i conèixer el nostre passat.

El debat de base encapçala aquesta publicació ja a la portada: "Entre la llibertat i la justícia."

Tinc moltes preguntes i parèntesis oberts després de la lectura deliciosa dels textos i de les postil·les de l'autor, que es mulla, més ben dit es capbussa en les respostes i les alternatives que hi havia en el moment de les batusses des de la premsa de l'època, fins i tot quan el mediterrani i humanista Camus havia mort i en canvi la seva obra encara era força seguida i quedava.

Una tesi final parla de la presència important de les obres de l'algerià amb orígens menorquins, i en canvi la dificultat a trobar els textos sartrians a les biblioteques, siguin privades o públiques. Soc dels qui té alguna cosa dels dos i les mantinc, de la mateixa manera que vaig caure del cavall amb l'esclafament de la Primavera de Praga per part del comunisme rus, i així i tot estic i estaré per la justícia.
Deia que tinc moltes preguntes i segur que vostès també, i tindrem l'oportunitat de fer-les el 17 de juny vinent aquí a Tàrrega.