A Montpeller, la “Residència d’Intel·lectuals Catalans” que havia d’acollir un centenar de persones aviat va arribar a la xifra d’un miler de refugiats. Escriptors, artistes, consellers, diputats, alcaldes, funcionaris de la Catalunya republicana hi van fer cap amb els seus familiars. L’ajut dels minsos fons de la Generalitat, dels mormons, dels protestants, de la maçoneria, dels centres catalans d’arreu del món i del mateix ajuntament de Montpeller van facilitar la continuïtat de la seva tasca per dotar d’un aixopluc i d’una mínima remuneració la nombrosa comunitat catalana allí aixoplugada.

Aquells primers anys d’exili, en Ramon Sanahuja i els exiliats refugiats van viure amb angoixa, des les tertúlies del Cafè de l’Esplanada i del Gran Café de Montpeller, la traïció del coronel Casado a la república i la victòria franquista l’1 d’abril. L’esdevenir de la guerra mundial amb el pacte germanosoviètic de l’agost i la repartició de Polònia i de les repúbliques bàltiques. En Salvador Maset al seu dietari anota: “L’estimat Sanahuja sempre deia que no calia fiar-se ni de socialistes ni de comunistes perquè tots dos ens portarien a un estat totalitari.” 1 La declaració de guerra a Alemanya, la Batalla de França, la victòria nazi i l’ocupació de París el 14 de juny de 1940. Tot plegat va provocar un nou èxode de catalans refugiats aquest cop des de París cap a Montpeller.

Entre els refugiats procedents de París a principis de juliol de 1940 hi havia en Camil Companys i Jover, el germà petit del president. En Camil patia per la sort d’en Lluís Companys, detingut per agents de la Gestapo el 13 d’agost de 1940 i lliurat a la policia franquista. El 20 de setembre de 1940, en Camil Companys es va suïcidar llençant-se des del pont de l’Esplanada de Montpeller, davant del “Lycée des garçons”. Va deixar escrit que la crueltat del seu exili li era insostenible, i que moria “amb el pensament posat en Catalunya”. Aquest fet tràgic va afectar profundament la comunitat catalana de Montpeller.

L’octubre de 1940 les tropes de la Gestapo ja es passejaven per Montpeller. Això va accentuar la sensació d’inseguretat de molts exiliats, que acabaren marxant cap a Mèxic. En Ramon Sanahuja va conèixer de primera mà la situació a Catalunya de boca de l’advocat targarí Josep Sala Fabregat, que feu cap a Montpeller després de passar clandestinament la frontera aquell mateix any i que gràcies a les gestions d’un altre targarí, en Norbert Orobitg, el va “rescatar” del camp de concentració d’Argelers.

Durant aquells dos anys d’exili, en Ramon Sanahuja va emmalaltir. El 27 de febrer del 1941 moria a Montpeller als 39 anys d’edat. L’atengué i tingué cura d’ell l’amic, metge, alcalde de Tremp i comissari de la Generalitat a Lleida en Josep Sastre Torruella. Al seu fill Víctor, quan la mare li digué mig plorant “Víctor, el papà ha mort”, ell va contestar “Però anirà la cel, veritat?”, i la mare li digué “Naturalment”. Na Jovita rebé també el suport incondicional de la seva amiga Maria, filla del president Macià. El novembre de 1941, el targarí Josep Sala Fabregat també moria a Montpeller.
Na Jovita i el seu fill Víctor van seguir un temps a Montpeller fins que van poder tornar a Catalunya. L’any 1946, va tornar Montpeller, per dignificar les restes d’en Ramon Sanahuja al cementiri de Saint Làzare. 

Aquesta ha estat la història d’en Ramon Sanahuja i Soler. Un immens agraïment a en Víctor Sanahuja Mercader i a na Mariona Solé Canyelles per totes les informacions i les facilitats aportades a l’hora de recuperar aquesta biografia.

_________________________________________________________________________________________________
1 Salvador Maset i Vidal. Dietari de l’exili i del retorn a la Catalunya franquista (1942-1975). Pag. 66.