La mama m'abraça i em petoneja a la galta sempre que pot. Jo dissimulo, perquè sembla que li agradi fer-m'ho, però, la veritat, és emprenyador perquè em despentina el pèl lluent que m'ha quedat després de raspallar-me. Estarà enamorada de mi? Són complicadets aquests humans!

L'altre dia em van portar a un lloc que li diuen el metge, a no sé quin carrer. Es diu Vet3 o alguna cosa així i ho porten unes noies molt maques i simpàtiques mentre no em toquin els picarols que no tinc, o sigui, les aurelles que és com anomenen aquí les coses aquestes que em serveixen per escoltar coses com ningú més. Bé, la veritat és que també tenia un problema, i és que em van fer una foto de panxa enlaire per investigar perquè a estones anava coixet (me la va fer la Ido. Però, què s'ha cregut aquella valenciana!, no havíem intimat prou!) i els va sortir a la foto que es veu que tinc Gatosi, Artrosi o alguna paraula impronunciable. Mira que me'n vaig fer un fart, de rondinar! Que no veien que no podia ni pujar als fogons a veure què cuinaven?

L'Albert sé que us diu que aquestes coses les escriu ell, però no li feu cas. Quan ronco damunt les seves cames i la manteta de colors llampants (que no sé per què diuen que l'han de portar a la Tintorrería, que deu ser un lloc on venen vi negre, suposo...) li dicto aquestes ratlles, i més d'una vegada, quan fa la becaina, pujo a la seva taula del despatx (molt desendreçada i caòtica) i amb les ungles pitjo les tecles negres del trasto que després, amb un altre del costat que escup fulls de paper, li serveix per escriure coses. Sort que m'hi poso, si no sovint no sabria ni què inventar. Me n'oblidava: avui l'Albert s'ha enfadat primer (no entenc com no pot posar les aurelles en punta!) i després ha rigut quan ha entès que he pujat a la seva taula, aquella tan embolicada, i (sense voler, he, he, he) he llençat a terra una cosa amb una rodeta. Ha rigut ell, perquè diu que és "es colmo" que un gat llenci el ratolí a terra jugant-hi. No ho pillo. Mira que són estranys!

Per cert, us parlo de les aficions d'ell, i una de les més empipadores per a gent que no tenim temps a perdre, com jo, és el fet d'agafar un munt de papers més aviat petits, amb una tapa dura, i llegeix que llegiràs, sense parar. Els sento a ell i a la mestressa parlar de poesia, prosa, teatre, cultura i de vegades de com va el país. Sembla que tenen uns amics seus a una gàbia, i no els agrada gens. A mi tampoc no m'agrada estar tancat, i per això de vegades acompanyo els seus crits amb els miols més feréstecs.

Hi ha una cosa que han de millorar a casa, a casa meva vull dir. Bé, dues o tres. 

Una, la neteja. No pot ser que hagi de fer jo cara d'empipat (es veu que en sé força, de fer-la) per a reclamar que el meu vàter–que és el nom que li posen a una sorra en una safata a la terrassa–, estigui impol·lut. M'estic fent famós a les xarxes, es veu que em publiquen fotos sense el meeeeuu permís i agraden, i he de quedar bé. Dues, el menjar. De vegades em porten coses que, sincerament, no me les mereixo. Deuen ser marques blanques que en diuen. Si, ja sé que potser els surto car, però... el meeeuu pèl ros i la meva salut no ho necessiten? Les menges que m'agraden més són les d'uns recipients on hi ha una pasta humida que va canviant de gustos. Em sembla que posa la marca Fèlix o Filis. Crec que em deixaré fer una foto d'aquestes que em fan, o millor un vídeo, perquè diuen que si surts a un lloc que és un Tub, CaTube o MeuTube ets més conegut i hi ha empreses que t'envien mostres. N'enviaran de Cal Fèlix?