MASCARETES

Es prengué les instruccions al peu de la lletra, ja que potser n'hauria d'escriure algunes ratlles per al setmanari...

En comprà a la farmàcia quan ja es podia i, mentrestant, n'havia portat de tota mena: les millors, però, eren les de les cosidores de Tàrrega, fetes amb bones robes o amb uns calçotets. Si feia el servei ja li anava bé: es tracta sobretot de protegir els altres del moc incipient, la saliva dejuna, l'esternut inoportú o la llàgrima de confinament.

Dia rere dia restà trasbalsat per les imatges del carrer, les places, els bancs –els de seure i els de seure pacient a esperar els diners–. Fos a la fase que fos.

Cadascú havia implantat una moda especial. No era ja pel color o la forma de les mascaretes, que n'hi havia de coloraines com si fossin hippies, negres com si fossin atracadors, de verd militar amb una banderola –feien angúnia–, amb unes dents dibuixades, amb publicitat... El xocant era l'ús: aquí veia la versió tapapapades –molt adient en alguns casos–, més enllà la versió transparent per als qui no creien en un virus perillós i sí en la seva màgica immunitat; també la moda de portar-la al colze, com aquells que hi porten el casc. Algunes arribaren a fer de la mascareta una visera i d'altres la duien pengim-penjam, escampant els fluids acumulats durant una bona estona. Cridaven molt l'atenció els qui els penjava d'una orella –li agafaven ganes de dir-los que se'n posessin una altra, però alguns tenien parabòliques de mida prominent i encara haurien ressaltat més l'atribut. Era el mateix problema que tenien algunes persones amb un bon nas.

Començà a fer un croquis per a dissenyar-ne per a homes i dones que fumen, amb el forat adient, però és clar, amb forat ja no servia per a l'ús profilàctic. Ja no cal que els digui que l'adaptació per a qui volia dur mascareta i menjar una poma va ser ja dificultosa a més no dir.

Les més curioses eren les que s'havien quedat soles, sense l'humà, tristes i abandonades, ajagudes a terra, penjant d'alguna branqueta o en algun semàfor en color àmbar, que sens dubte era un senyal perquè ningú no les toqués. Deien que les havien vistes a l'autovia: potser estem escampant l'ADN a altres regions sanitàries. Mascaretes sense fronteres?

Vés que l'autoritat no s'hi posi i comencin a vendre-les amb xip! Potser així aclariríem qui les ha perdudes pels carrers i podrien ser tornades als seus propietaris, que deuen plorar desconsoladament la seva falta.