Quan acabà el confinament va moure una campanya a Internet perquè el deixessin estar-se dos o tres mesos més a casa d'aquella àvia. Havia après a tocar la flauta travessera i l'oboè, excel·lint amb el Concert núm. 2 per a Oboè de Marcello. Ara havia avançat tant en solfeig que era capaç de cantar amb una octava de diferència peces clàssiques de gòspel, llegint les partitures. Però li havien tallat les ales tot just ara que començava a enllaçar amb nota obres de Mozart al piano.

Un edicte de Madrid li volia prohibir seguir tancat a casa, però amb la senyora Alba van decidir que resistirien de totes totes i seguirien.

El va reconèixer perfectament: era el mateix individu que havia baixat el gos de tot el veïnat diverses vegades al dia. El que havia increpat els altres quan els veia baixar fora del tram que els corresponia. Sí, el que es passejava amb la mateixa mascareta del primer dia i no l'havia rentada per a res i que es moca no amb mitja màniga sinó amb la màniga sencera, de la mateixa camisa –la del primer dia– i amb els mateixos pantalons. Aquell que es vantava de no seguir les normes i ensenyava a tothom el DNI en qualsevol discussió, per mostrar la seva nacionalitat. També era el que tossia sense parar ni tapar-se la boca, abans i després de fumar el puro idèntic al del primer dia. Sí, clar, el que se'n fotia del virus i de les persones que tenien por a la Covid.

Ella, en veure'l entrar pinxo a la sala, després d'escridassar tothom reclamant atenció mèdica amb tremolors, ella, dic, de forma totalment accidental va tombar una mica la bossa de les escombraries, i va mirar-lo fixament, a ell, mentre queia amb cara de no entendre res, després de relliscar amb aquella pell de plàtan.

L'autor d'algunes d'aquestes reflexions ha rebut informació de la Festa Major confinada de Tàrrega per moltes fonts.

Està embolicat amb els sopars de la família i de patac sent un, dos, tres coets d'aquells que fan aixecar la cella.

S'havia promès no veure res ni participar en res perquè està emprenyat amb el món i sobretot amb el senyor ministre inútil, els materials que no arriben o són de tot a cent, i el (MUSPA) Mando Único de la Señorita Pepis de la Ahumada.

Després dels petards eixordadors sent un esclafit més gran i sembla que el Pati s'il·lumini. Ho ha de reconèixer: Tàrrega és increïble com tota societat que es mou i fa coses –catalans, per tant, com digué aquell. Quan acaba l'espetec, que es fa curt, s'afegeix a tres veïns més que aplaudeixen tot i no ser les vuit, i se li escapa una llàgrima que ha portat del Penedès a l'Urgell i que fa seixanta dies que era confinada.