Des que el cristianisme accepta l'existència de la bruixeria, a partir del segle XII, són les dones les que han estat acusades de practicar-la, molt sovint, dones amb defectes físics o socialment marginades. A l'edat mitjana, només calia que una dona portés una vida fora del comú perquè se la relacionés amb la bruixeria, una pràctica que atemoria tothom.

És per això que a partir del segle XVII, a Europa, es va produir una terrible cacera de bruixes que es va endur la vida de 60.000 dones. S'estima que, entre 1616 i 1622, a Catalunya, unes 400 dones van ser executades per bruixeria, encara que la xifra podria ser més gran, ja que de moment es compta amb poca informació. Eren temps de fam, de males collites a conseqüència de les pluges, de poderosos senyors feudals i de persecució de l'heterodòxia religiosa. Com a conseqüència, la situació era molt difícil per a la població més pobra, que era propícia a conflictes entre el veïnatge i per la propietat del camp i les collites.

El 1619, a Castellar del Vallès, un petit poble del Vallès Occidental, hi va ploure tantíssim que els habitants de la zona el va anomenar l'any del diluvi. Els pagesos d'aquelles contrades no creien que tantes desgràcies fossin casualitat i algú, en algun lloc, va trobar el culpable de tot plegat: el dimoni. Només calia identificar els seus còmplices: les bruixes que vivien camuflades a la societat cristiana.
Violant Carnera era una dona solitària, pagesa i possiblement vídua, que coneixia les propietats medicinals de les plantes per preparar i vendre remeis. Aquest petit comerç li permetia sobreviure i, segurament, això la convertia en una dona més lliure del que la societat d'aquella època podia tolerar. Era la víctima perfecta per a un procés de bruixeria. Una mica malcarada, mantenia unes relacions difícils amb els seus veïns, fet que va provocar que uns veïns la denunciessin. L'acusaven d'enverinar l'aigua, de provocar calamarsa a Castellar i als pobles dels voltants, de mantenir contactes sexuals amb el dimoni i de blasfèmia per renegar de Déu.

Davant d'aquesta denúncia, el batlle de Castellar va decidir traslladar el cas a Sabadell. Jerònima Muntada i Eulàlia Oliveres, properes a la zona de Castellar i també acusades de bruixeria, van acompanyar la castellarenca en el calvari. Allà, davant d'un grup format per autoritats que exercien pràctiques que posaven a prova el llindar del dolor, les van torturar: estaven gairebé nues, amb una cadena al coll i amb les mans lligades a l'esquena, amb cordes que els torturadors estiraven fins al límit de trencar les articulacions. Agonitzant, les tres dones demanaven pietat, fins al punt que es van veure obligades a confessar que eren unes bruixes i van arribar a delatar una vintena de dones.

Violant, Jerònima i Eulàlia van ser condemnades a morir penjades públicament a la plaça del poble. Era la primavera de 1620, ara fa quatre-cents anys. Amb elles coneixem i recordem el testimoni silenciat de milers de dones que van morir per viure avançades a la seva època, per ser independents i intel·ligents, dones que suposaven una amenaça per a l'ordre establert. Amb la seva història estem un pas més a prop de trencar tòpics, de deixar de témer les bruixes i, fins i tot, de voler assemblar-nos més a elles.