Tot i que no era catalana de naixement, des que va arribar a Catalunya, Maria es va desviure per defensar els interessos de la seva gent. Va néixer a Segòvia l'1 de setembre de 1401, convertint-se en la filla primogènita d'Enric III de Castella i Caterina de Lancaster, reis de Castella i, per tant, en l'hereva de la Corona de Castella. Però el dret al tro li va durar ben poc, ja que només quatre anys després es veuria succeïda per l'arribada del seu germà Joan, únic fill dels reis, que es convertiria en el rei Joan II de Castella.

És per això que, el 1409, quan la infanta Maria tenia només amb 8 anys, va quedar compromesa davant les corts amb el seu cosí-germà Alfons, de 13 anys, fill de Ferran d'Antequera —recent estrenat rei d'Aragó— i de la reina Elionor d'Alburquerque. D'aquesta manera les dues monarquies aconseguirien preservar les seves dinasties i conservar els respectius trons. El casament no va celebrar-se fins al 1415, quan Maria tenia 14 anys, i va tenir lloc a València. La núvia va assistir-hi sense el seu pare (mort pocs anys abans) ni la seva mare, que va quedar-se a Segòvia preservant la seguretat de l'hereu Joan. El matrimoni no va funcionar des del principi i Alfons i Maria van viure pràcticament tota la seva vida separats, ell feia la seva vida a Nàpols i ella a Aragó i a Catalunya. No van tenir fills.

Durant els primers mesos de casats, Alfons acompanyava el seu pare a tots els viatges deixant Maria a la cort. Alfons no la volia al seu costat, tant és així que ni tan sols quan va morir el rei Ferran d'Antequera va permetre que Maria l'acompanyés als funerals ni a la seva coronació —i també la de la pròpia Maria—, obligant-la a romandre a Girona mentre transcorrien tots els fets. Sigui com sigui, a partir d'aquell moment i només un any després del casament, Alfons d'Antequera, posteriorment conegut com Alfons el Magnànim, es convertia en rei de la Corona d'Aragó i Catalunya i Maria en reina consort, un títol que ben aviat li va quedar petit, tenint en compte el gran paper que va desenvolupar com a reina del Principat de Catalunya.

Maria sempre va estar sola. Durant els primers anys de regnat, el rei Alfons passava llargues temporades a Nàpols juntament amb la seva mare, la reina Elionor, i a la mare de Maria ja no li interessaven els problemes de la seva filla, perquè centrava totes les seves atencions a mantenir el tro de Castella per al seu fill Joan. Potser és per això que Maria va començar a interessar-se per les qüestions polítiques d'Aragó i de Catalunya. Durant les absències d'Alfons, el govern dels regnes peninsulars requeia sobre Maria com a lloctinent del seu marit. Va desenvolupar aquest paper en el primer viatge d'Alfons a Nàpols el 1420, on es va estar tres anys i posteriorment quan el rei va establir-se definitivament i emparellat a terres italianes el 1432, on va romandre fins a la seva mort el 1458. A partir de 1436, Maria tindria a càrrec seu el govern de Catalunya mentre que del regne d'Aragó se'n faria càrrec el germà d'Alfons, Joan, rei de Navarra.

Com a reina de Catalunya va fer de tot: va concedir mesures proteccionistes per fer front a la greu crisi econòmica que travessava el país; va rescatar Alfons a Ponça el 1435; va donar suport a les classes més populars en el conflicte per obtenir el poder municipal de Barcelona entre la Busca i la Biga. També va presidir les Corts catalanes —cosa que cap dona no tornaria a fer fins al 2010— i va haver de negociar a les corts les constants peticions de subsidis del seu marit per a les guerres a Itàlia. Va ser una gran mediadora: preocupada per les hostilitats entre la Corona castellana —en mans de la seva família d'origen— i la que ella representava, la catalanoaragonesa, va treballar incansablement per aturar les guerres que els enfrontaven i va aconseguir que signessin diverses treves. En un d'aquests enfrontaments entre els dos regnes trobem un dels grans fets pels quals és recordada Maria: el 1429 va fer plantar la seva tenda just al mig del camp de batalla entre castellans i aragonesos. Així, la valenta reina va aconseguir que les dues parts negociessin.

Al no tenir descendència per l'absència permanent d'Alfons, quan aquest va morir, va llegar la Corona d'Aragó i Catalunya al seu germà Joan, deixant Maria sense cap regne i obligant-la a tornar a València, on va morir el mateix any que el seu marit. Documents com les actes de les Corts de Tortosa de 1442-1443 confirmen que la reina Maria va ser una bona governant, de gran caràcter i moralitat, que va ser molt estimada i valorada pel poble català.

Les accions que va dur a terme Maria eren simbòliques i la seva importància radica en el fet que mostrava una manera diferent d'actuar al món, basada en el diàleg i no en la batalla. Ja en aquella època es demostrava que els homes governants només tenien una manera de solucionar les desavinences: la guerra. Maria de Castella és un exemple de dona governant que, utilitzant una altra praxi, va fer evident que els canvis eren possibles. En aquell moment, igual que ara, si les dones haguessis tingut més pes en les decisions d'estat no s'hauria arribat tan lluny com es va arribar (i s'està arribant). Tant de bo algun dia les dones puguin governar el món des de primera línia, decidint i opinant al cent per cent, perquè si això arriba a passar descobrirem una altra manera de viure, de comunicar-nos i de relacionar-nos que, de ben segur, només ens aportarà coses bones.