Hi ha moltes coses que defineixen la nostra època, per exemple reunions inútils que es podien haver resolt senzillament amb un correu, vídeos de gent fent coses tan normals com netejar una catifa com si fos una experiència espiritual o la necessitat moderna i absurda de pagar per coses que sempre havíem fet gratis. Dormir?... una aplicació. Respirar?... Una subscripció Premium. Fer amics?... decideix l’algoritme. Així que no és estrany i era qüestió de temps que aparegués el següent gran invent social: les cases per al plor nocturn, en japonès Yonakigoya.

Sí, sí, ho heu llegit bé. Parlem d’habitatges dissenyats específicament perquè adults funcionalment descompostos puguin plorar amb tranquil·litat entre les onze de la nit i les dues de la matinada, sense molestar els veïns ni haver de fingir que “tot va bé” i que ja us dic jo que hauran d’ampliar horaris perquè de ganes de plorar cada dia en tenim més tothom. Es tracta d’un concepte revolucionari que combina arquitectura contemporània, insonorització escandinava i desesperació emocional de gamma alta. Perquè siguem honestos, la societat moderna no vol solucionar els teus problemes. Vol que cadascú els gestioni discretament, és a dir, si pots enfonsar-te emocionalment sense afectar el rendiment laboral l’endemà, molt millor. I aquí és on entren aquestes meravelles immobiliàries. 

Les cases per al plor nocturn no són simples pisos, no. Són experiències emocionals. Els anuncis immobiliaris les descriuen amb frases tipus: Espai minimalista per a introspecció profunda, o Llum càlida ideal per mirar el sostre mentre repenses totes les decisions preses darrerament, o Parets gruixudes amb aïllament acústic Premium perfectes per plors nivell mitjà alt.

Sembla broma, però no. La cuina normalment és petita perquè ningú plora menjant una amanida, bé a vegades potser sí. El bany té mirall amb llum indirecte, perquè el drama necessita ambient, i el dormitori... el dormitori inclou un racó estratègic a terra on un es pot asseure abraçant-se els genolls alhora que escolta una música tristíssima que el fa sentir protagonista d’una pel·li independent islandesa. Per descomptat el preu és exageradament absurd, però això forma part de l’experiència, si no pagues un preu desorbitat el teu sofriment no sembla prou sofisticat.

Abans el luxe era tenir piscina, ara és poder tenir una crisi nerviosa sense que el veí piqui a la paret. Les cases per al plor nocturn ofereixen finestres triples, sostres absorbents i portes que tanca amb aquella suavitat elegant que convida a pensar: “Sí, aquest és la classe de lloc ideal on puc enfonsar-me amb dignitat.”

I és que el plor modern no és com el d’abans. Els nostres avis ploraven una estona i després continuaven treballant com si res. Ara no. Ara es necessita: una playlist titulada per exemple Sad autumn vibes, una espelma amb olor de sàndal i decepció, i un coixí ergonòmic per fer scroll (lliscar cap amunt a xarxes sense fi) mentre ens comparem amb gent aparentment feliç però que potser també plora a una casa similar.

Un dels grans atractius d’aquestes urbanitzacions és la comunitat. No és una comunitat tradicional, és clar. Aquí ningú parla amb ningú. Això seria gaire saludable. Aquí la comunicació, si existeix, és subtil. Baixes a llençar les escombraries a la una de la matinada, et creues amb una altra persona en bata i ulleres inflades, i manteniu contacte visual durant mig segon. No cal dir res. Tothom ho sap. Sou companys de trinxera emocional. Alguns edificis disposen fins i tot d’espais comuns com per exemple una sala de reflexió passivoagressiva, un jardí de contemplar els errors passats o un coworking emocional, on la gent treballa amb el portàtil mentre mira el seu buit interior.

Conclusió: plorar, però amb acabats de qualitat. Les cases per al plor nocturn són el símbol perfecte del nostre temps. No solucionen la soledat, l’estrès ni el buit existencial, però ho fan tot molt fotogènic, i per a molts això ja és suficient. Perquè sembla que avui dia no importa tant estar bé, el que importa és tenir una experiència emocional coherent amb la decoració interior. I així és com continuarem: adults cansats, emocionalment sobrecarregats, pagant massa diners per pisos diminuts on poder plorar en silenci mentre una làmpada de disseny nòrdic ens il·lumina les decisions equivocades.