La Festa Major és aquell moment de l’any en què un poble decideix, amb tota la solemnitat institucional possible, perdre el nord durant 4 o 5 dies... amb programa oficial i tot. Perquè si una cosa ens agrada és el caos, però ben organitzat i sobretot amb el logo de l’Ajuntament a la portada.

Tot comença amb el pregó, aquesta peça oratòria que se suposa ha d’encendre l’esperit festiu, però que sovint serveix més aviat per comprovar la resistència del públic segons on a peu dret a la plaça a vegades sota un sol de justícia. Al pregoner, que normalment sol ser una persona il·lustre però que a vegades sembla algú que passava per allà, l’hi han proposat i ha dit que sí, gairebé sempre parla de tradicions, comunitat i orgull local mentre el públic calcula discretament quan falta perquè s’acabi i obrin les barres. Perquè siguem sincers, la Festa Major no comença de veritat fins que algú aixeca un got de plàstic.

Després venen els concerts, aquell espai on la programació intenta agradar a tothom però que gairebé ningú està satisfet del tot però que tothom hi va igualment. Hi sol haver un grup de versions que converteix qualsevol cançó en una experiència col·lectiva; un DJ que confia massa en el seu propi criteri musical i un grup local que contra tot pronòstic, acaba sent el millor de la nit. I aquells que juraven que només hi passarien una estona, els trobes ballant com si no hi hagués demà... cosa que, vist l’estat general podria ser una percepció força encertada.

Els actes tradicionals mereixen una menció especial. Els gegants ballen amb una elegància que contrasta amb la coordinació motriu de molts a partir de certa hora. Hi ha llocs que fan castells, però el que gairebé no falta mai són els correfocs. Bé, els correfocs són aquell moment en què la població decideix que córrer sota espurnes de foc és una activitat recreativa perfectament acceptable. Tot molt segur, tot molt controlat, fins que algú descobreix que el foc sorprenentment crema.

El menjar, ai el menjar, ara potser ja no tant, però era un altre pilar fonamental d’aquesta experiència quasi mística. Hi ha llocs on hi ha paradetes, també anomenades food trucks, que ofereixen una gran varietat gastronòmica que oscil·la entre el tradicional de tota la vida i allò que no sabem ben be què és, però fa bona olor. Tot és deliciós, i car, i tot ho justifiquem dient: És Festa Major. Aquesta frase, que per cert funciona com a comodí per a qualsevol decisió discutible, des de repetir ració fins a anar a dormir quan ja és clarament de dia.

I després hi ha el component social, que és potser el més fascinant. Retrobes gent que no veies des de fa temps i mantens converses que segueixen un patró molt concret: sorpresa inicial (petons i abraçades), actualització ràpida de vides (pròpies i alienes) i promesa final (que mai s’acompleix) de quedar algun dia. Però durant aquells minuts tot sembla possible. També hi ha els joves que viuen la Festa Major com un ritu de pas i els adults que intenten demostrar que encara poden seguir el ritme... amb resultats que l’endemà solen requerir ibuprofè i reflexió vital.

El temps, durant la Festa Major, adquireix una dimensió pròpia. Les nits s’allarguen, els matins desapareixen i els dies es confonen en una mena de bucle festiu en què l’única referència fiable és el programa d’actes... que, per descomptat, ningú segueix exactament. Surts “una estona” i tornes quan el sol ja està fent hores extres. I en algun moment, entre concert i concert, et preguntes com has arribat fins aquí. Però tampoc hi aprofundeixes gaire, perquè hi ha música, gent i, sobretot, una sensació col·lectiva que durant aquests dies tot està permès.

I llavors s’acaba. Un castell de focs més o menys lluït, la traca final i ja està. Sense dramatisme, sense grans discursos finals. Simplement l’endemà ja no hi ha escenaris, ni llums, ni aquella energia estranya que ho feia tot una mica més suportable. Torna la rutina, el silenci i la constatació que un ja potser no té l’edat (ni el cos) per segons quines aventures nocturnes. Però no passa res, perquè en el fons ja estàs pensant en la propera, amb una barreja de nostàlgia, ironia i una mica d’amnèsia selectiva. Com ha de ser.

BONA FESTA MAJOR a tothom.