Fa uns dies, en el meu últim article tractava els hobby doggys, però algú molt encertadament em va dir que la descripció que feia dels hobby doggys corresponia més aviat als pet parents. I tenia raó.

D’una banda, els pet parents són éssers humans que han decidit que el seu gos o la seva mascota sigui literalment el seu fill perdut. De l’altra, els hobby doggys, terme que ve de hobby dogging, són una nova tendència viral, que en aquest cas no és americana, però que molt bé podria ser-ho perquè la majoria d’excentricitats venen d’allà. Aquesta, però, va sorgir a Alemanya a finals del 2025 i consisteix a passejar i entrenar gossos imaginaris que no existeixen, vaja. Els personatges en qüestió fan servir corretges i arnesos reals però sense cap gos i no només això, sinó que sovint ho reforcen simulant interaccions amb l’animal invisible, com ara dir-li al collar sense gos que segui o simular que li tiren una pilota, tot esperant que l’animal inexistent l’hi porti. També fer veure que pleguen una caca que tampoc existeix i que potser per això fan el gest de plegar-la, cosa que estaria bé que molts que porten gossos de veritat n’aprenguessin i les pleguessin.

A veure, jo soc molt partidària de tenir mascotes, de fet, tinc dues gosses i un gat, i sobretot d’adoptar-los; els nostres, tots els que hem tingut i tenim, eren i són adoptats. I una mascota sovint és una cura pel cos i l’ànima, però siguem sincers, tenir un gat o sobretot un gos real implica responsabilitats: treure’l de passeig, alimentar-lo, vacunar-lo, dur-lo al veterinari quan toqui...

Ara bé, a mi que m’ho expliquin a poc a poc i perquè ho entengui, o ens estem tornant tots bojos, o que baixi el meteorit ja i acabi amb aquesta raça humana que si no s’extingirà per si sola. Perquè que Alemanya, país amb una cultura, amb devoció per l’ordre, sigui el país creador d’aquesta tendència ja em comença a preocupar. Perquè si una cosa sabem d’Alemanya és que qualsevol activitat, per estrambòtica que sembli, pot acabar adquirint una estructura gairebé institucional. No seria gens sorprenent que establissin horaris recomanats per passejar els gossos invisibles o normes de convivència entre propietaris d’animals invisibles i, posats a fer, algun tipus de certificació que acrediti que el company inexistent o invisible compleix amb tots els estàndards de civisme.

La creadora d’aquest moviment és Barbara Gerlinger i segons ella el hobby dogging va néixer de la sàtira. Gerlinger, que és ensinistradora de gossos reals, diu que després de donar-hi unes voltes (en devia donar unes quantes fins a marejar-se) se li va acudir que realment la gent podria entrenar així com una forma de concentrar-se, per a més endavant practicar amb un gos de veritat. “El problema mai és el gos, sinó la persona a l’altre costat de la corretja”, explica, i mira aquí no dic que no tingui part de raó. Els practicants d’aquesta activitat utilitzen elements d’ensinistrament professionals, com arnesos, tanques de salt o rampes per entrenar l’agilitat. Executen ordres de “seu” o “quiet” i fan pràctiques d’exercicis en grups, que ha de ser bonic de veure com un li diu a l’altre que la culpa és del seu gos imaginari que ha atacat o molestat el seu.

Barbara Gerlinger diu que l’objectiu del hobby dogging és millorar la concentració, la postura i el control de veu del guia sense la distracció d’un animal real i que pot ser un exercici de relaxació o, fins i tot, un homenatge a mascotes que ja no hi són.

Álvaro Fernández, farmacèutic i creador de contingut a xarxes socials, ha repostejat el peculiar contingut i li ha comentat: “Està pensat per a gent que vol tenir un gos, però no es vol fer càrrec de les despeses que comporta com el veterinari, el menjar i no vol plegar pipí i popó, perquè és clar, aquests no fan ni pipí ni popó.”

Aquesta activitat que s’ha tornat viral, com hem dit es va originar a Alemanya, concretament a Bad Friedricshall, al sud del país, i no podem negar que ha generat controvèrsia a les xarxes socials. Diuen que aquesta pràctica pot resultar molt sorprenent a tots aquells que no en coneguin el rerefons. A cada vídeo que s’ha penjat, centenars d’usuaris opinen sobre la salut mental d’aquestes persones i alguns fins i tot els increpen i els insulten. N’hi ha que per absurds resulten divertits com aquell que suposo que ben convençut va escriure: “A veure, jo pels que són al·lèrgics ho veig bé, perquè la veritat és que no deixen pèl” i es va quedar tranquil.

Mireu, no ho sé, però entre els therians i els hobby dogging em sembla que tot plegat se’ns n’ha anat una mica de les mans. Friso per saber quina serà la pròxima matxada amb què ens sorprendran.