Aquest drama català, creat, dirigit i interpretat per Leticia Dolera (@leticiadoleraoficial), ha arribat aquest dilluns 18 de maig a TV3 i a la plataforma 3Cat (3cat.cat/3cat/pubertat). 

La sèrie, de sis capítols, situa l’adolescència, els vincles i les contradiccions adultes al centre del relat i gira al voltant d’una denúncia d’agressió sexual contra tres nois de 13 i 14 anys dins d’una colla castellera. Les acusacions fan esclatar tensions entre famílies, amistats i tota la comunitat. Són púbers: ja no són infants, però tampoc els podem considerar persones adultes.

La tria del món casteller no és casual. Un castell —com la societat— només s’aixeca si hi ha confiança, un objectiu compartit i responsabilitat col·lectiva. Quan esclata l’acusació, aquest sistema simbòlic es desmunta.

Les famílies han de mirar de cara els seus propis silencis, les persones adultes han d’afrontar les contradiccions entre el discurs i la pràctica, i els adolescents queden exposats a una esfera pública que sovint assenyala i jutja abans d’entendre.

Malauradament, la trama no resulta aliena. Precisament,  quan escric aquesta Càpsula TIC, llegeixo com el diari Segre explota el cas d’una brutal agressió a una nena a la plaça de la Llotja de Lleida. Segons la informació publicada, dues menors haurien agredit la víctima mentre una tercera ho gravava i les animava. Les presumptes agressores rondarien els 14 anys i, per tant, no podrien respondre penalment en els mateixos termes que una persona adulta.

I, com era previsible, el cas també s’ha estès a un segon escenari: el de les xarxes socials. Només cal llegir els comentaris que ha generat la notícia per veure amb quina rapidesa es passa de la indignació al linxament, de la demanda de justícia a la venjança, i de la protecció de la víctima a l’exposició pública de totes les persones implicades.

La pantalla còmplice

En aquests casos ja no parlem només d’un acte violent, greu en si mateix, sinó d’una agressió gravada, compartida i convertida en contingut. El mòbil forma part de l’escena. Qui grava no només mira. Tria enregistrar-ho. Decideix convertir la violència en material que pot circular. I qui el reenvia, encara que no hi fos, n’amplifica el dany i en perpetua l’efecte.

Les xarxes socials han canviat el paper de qui mira. Massa sovint, quan algú és testimoni d’una situació greu, en lloc d’assumir la responsabilitat d’auxiliar la víctima, treu el mòbil de la butxaca i es posa a gravar. No pensa en la víctima, sinó en les reaccions que pot tenir aquella imatge. La càmera del mòbil pot aportar proves, però també pot ser una arma. Pot ajudar a denunciar, però també pot multiplicar la humiliació.

Obro parèntesi. Ho vaig viure en primera persona fa uns dies, quan un camió va envestir una dona en un pas de vianants de la ciutat. Després del desconcert inicial, la reacció de la majoria de persones no va ser ajudar-la, avisar emergències o protegir l’espai, sinó treure el mòbil de la butxaca i començar a enregistrar. Aquella escena explica molt bé el problema. Tanco el parèntesi.

Pubertat ens sacseja i posa el meló damunt la taula: la necessitat urgent d’acompanyar l’educació afectivosexual, però també l’educació mediàtica i digital.

No n’hi ha prou amb dir als adolescents que no comparteixin vídeos violents o íntims. Cal anar més enrere, més al fons: consentiment, pressió del grup, complicitat, pornografia, reputació, empatia i responsabilitat. Cal educar sobre què fem amb el poder que ens dona tenir una càmera, una pantalla i una audiència a la mà.

El judici abans del judici

En aquests dos casos, la denúncia no queda tancada dins l’espai familiar, judicial o educatiu. Salta a l’esfera pública i es converteix en tema de conversa, en titular, en comentari, en fil de xarxes, en opinió ràpida i, massa sovint, en espectacle viral.

Tothom vol saber què ha passat, qui ho ha fet, qui menteix, qui diu la veritat i qui mereix ser castigat. Però aquesta necessitat d’opinar arriba molt abans que hi hagi temps per entendre.

Aquí apareix una de les grans contradiccions del nostre temps: reclamem protecció per als menors, però sovint participem en dinàmiques que els exposen. Compartim, comentem, assenyalem i jutgem adolescents com si fossin adults, però després diem que encara s’estan formant.

La denúncia pública pot ser una eina necessària quan les institucions fallen, però també pot convertir-se en una trituradora si no va acompanyada de prudència, context i respecte pels drets de totes les parts.

La lògica de les xarxes no espera. No investiga, no contrasta, no escolta totes les veus. Reacciona. I aquesta reacció, emocional i sovint implacable, una mena de judici social immediat, pot deixar etiquetes i estigmes difícils d’esborrar fins i tot quan després arriben matisos, explicacions o rectificacions.

Per això, cal protegir la víctima, garantir processos justos i evitar que el dolor es converteixi en una batalla de bàndols. La justícia no pot ser substituïda pel linxament digital, i la reparació no pot néixer de la venjança pública.

Pressions i masculinitats

La sèrie llença una pregunta a l’aire, com ja va fer la guardonada sèrie Adolescence de Netflix. Què estan aprenent els nois adolescents sobre el desig, el cos, el consentiment i la masculinitat? I, sobretot, d’on ho estan aprenent?

TikTok, Instagram, la pornografia accessible, els discursos masclistes disfressats d’humor, els referents digitals que premien la dominació i la cultura del grup poden crear un còctel perillós. No perquè les xarxes siguin l’única causa, sinó perquè amplifiquen models que ja existeixen. La necessitat de demostrar, de quedar bé davant els altres, de no semblar feble, de participar en determinades bromes o de normalitzar conductes invasives pot pesar molt en edats en què la identitat encara s’està construint.

El grup pot donar pertinença, però també empènyer a fer coses que, en el fons, saps o sents que no faries si decidissis lliurement. Per exemple: riure una broma masclista que no et fa gràcia, reenviar un vídeo que saps que fa mal, callar davant una agressió, participar en una burla o actuar d’una determinada manera només per no quedar malament davant els altres.

I quan aquesta pressió es combina amb una masculinitat mal entesa —o amb discursos com la cultura incel, que transformen el rebuig en humiliació i la frustració en ressentiment contra les dones— el resultat pot ser devastador: nois que confonen insistència amb seducció, possessió amb desig, silenci amb consentiment o popularitat amb poder.

Per això l’educació afectivosexual no pot limitar-se a explicar riscos biològics o normes bàsiques. Ha de parlar de consentiment, de límits, de respecte, d’empatia, de pressió de grup i de masculinitats.

I ha de fer-ho abans que aquest aprenentatge quedi en mans de referents digitals poc saludables, amplificats pels algoritmes i sense cap mena d’acompanyament adult.

Quan el castell trontolla

Educar en la convivència també vol dir educar en la mirada i reconèixer que la tecnologia no és neutra quan entra en escena enmig d’una agressió. Una càmera pot ajudar a documentar, però també pot humiliar; pot ajudar a denunciar, però també pot perpetuar l’impacte el dany.

Per això aquesta sèrie ens interpel·la com a comunitat i ens pregunta quin paper volem assumir quan el castell trontolla: si volem ser part de la pinya que sosté, protegeix i educa, o una multitud que assenyala, exposa i escarneix quan fa llenya.

La qüestió mereix que en continuem parlant. Confio fer-ho a la següent Càpsula TIC. Bona quinzena. xerpejant.cat