Algú em va dir, fa poc, si gosaria fer una glossa de la carrera de Chuck Norris. El que és clar és que, de manera notòria, només n’he fet de figures certament rellevants: Brigitte Bardot, Donald Sutherland, Robert Redford, Robert Duvall, Torrente... I a sant de què no podria fer un homenatge al panotxo Norris? Amb les tardes de glòria que, amicalment, ens ha fet passar!

Dur com una pedra, sempre d’una peça, tibat, seriós, lacònic, amb uns ulls com els d’una marmota, fort, feixuc, esmaperdut, ràpid, expeditiu... Tot el que necessita un actor destre Norris no ho necessitava. Un avió segrestat, tot un exèrcit de narcotraficants, les restes més ferotges del Vietcong, terroristes de la més diversa condició, “paletos” del més ranci sud texà... Tots aquests, quan albiraven la figura de Chuck Norris es convertien en un miserable toll petit d’aigua i pixum. I alguns aplaudien, a la butaca del cinema o a la de casa, davant la televisió. 

Chuck Norris responia al tipus d’actor simple, fort, d’acció pura i dura. No podies demanar-li un drama, una pel·lícula romàntica, una pel·lícula de contingut social, humà, familiar, continguda, senzilla, suau, discreta, amb sucre ni amb massa diàleg... no. Norris era el paradigma del que anomenàvem “actioner”. Un tipus d’actor físic, de poc parlar, atlètic i que no donava gaires problemes. I, si podia ser, baratet o no massa exigent, vaja!

Norris complia amb escreix i donava una imatge de nadiu americà que, mireu-ho com vulgueu, no donaven ni Stallone (d’origen italià) ni Schwarzenegger. No feia bromes com Bruce Willis (com l’enyoro!), ni pretenia ser dúctil com Harrison Ford, ni tenir la poca gràcia de Jason Statham, ni ser tan fals com Antonio Banderas, ni ser tan productiu com Liam Neeson, ni ser tan tontet com J.C. Van Damme (aquest també mereix, quan toqui, un capítol a part)... Norris era allò que representava, l’americà ufanós de ser ell solet defensor dels seus i d’allò que és seu davant de tot. Defensor del dèbil, de pensament ranci, de pensament territorial, de pensament ultranacional, de pensament adust i circumspecte. No em toquis i jo no et tocaré.

No era un dels meus actors de capçalera ni molt menys. El podia suportar en petites dosis i, si podia ser, sense moure la boca. Era molt amic de Steve McQueen i de (socors!) Michael Landon. Aquest parell, clients d’un gimnàs propietat de Norris, el van animar al noble art de l’actuació. Van servir-li el paper de la seva vida, els 10 minuts més ben aprofitats de la història del cine. Un paper a El furor del dragón (Bruce Lee, 1973) amb un mà a mà, cama a cama, peu a peu... garrotades mil amb el llegendari Bruce Lee. Un combat filmat al Coliseu romà, èpic i majestuós, amb l’únic testimoni d’un gatet. Els blaus a la pell d’un jove Chuck Norris no eren, precisament, maquillatge. I van acabar sent amics. Landon, McQueen i Norris van portar les restes de Bruce Lee en el seu enterrament. Landon va acabar fent allò tan insofrible que va ser La casa de la pradera (en preparen una pel·lícula, ai!) i McQueen va ser el magnífic Bullitt.

I l’amic Norris tindrà pendent d’estrena Zombie plane, amb Vanilla Ice, Bob Geldof i Ice T.

I sí, m’ha agafat la nostàlgia. Parlo un altre dia de La casa de la pradera? O deixem les coses de l’Ajuntament tal com estan? Mira que això de La casa de la pradera dona per a molt.