Estava escoltant, amb molt plaer, una cançó anomenada Human nature, del disc Thriller. Michael Jackson, sí. Un gran disc i una millor cançó. El tinc, com el mateix Carlos Boyero, ratllat i fet malbé. Imprescindible joia musical, sense comparació possible. Quincy Jones era un visionari, un geni i un gran músic i mestre. Michael Jackson, aviat Jacko, era dúctil, espavilat i molt, semblava, intel·ligent. Thriller va ser un disc que va trencar, esberlar, dinamitar i canviar molts aspectes dins el món musical. Un productor molt savi, Jones; uns músics (mercenaris i molt professionals i molt experts i molt destres) aplicadíssims; una promoció descomunal; un espectacle enlluernador i una gira dinosàurica... Un curt de la cançó Thriller que va trencar motlles, dirigit pel, llavors, apreciat John Landis (Granujas a todo ritmo/The blues brothers, 1980). Vaig conèixer personalment el senyor Landis (de fet només em va donar la mà), però això és una altra història... Col·laboracions amb el nom d’Eddie Van Halen, Greg Phillinganes, els germans Porcaro, Vincent Price, Paul McCartney (no sé si ho he escrit bé)... Un èxit estratosfèric, un plaer per als sentits. Cançons com Billie Jean, That girl is mine, Beat it, Thriller, la que anomenava abans Human nature... Ara us dic que l’estava escoltant amb gran plaer, una versió que va fer-ne algú tan especial com l’ínclit Miles Davis. Una versió interpretada dins un festival de jazz a Grenoble, amb el particular i diferent Miles Davis, geni ell, menjant xiclet i tocant la trompeta d’esquena al públic. Geni i figura.

I aquí s’acaba el gran plaer. He anat a veure amb molta reticència la pel·lícula Michael. Podria acabar la crònica aquí. Ja n’hi hauria prou. 

M’ha agradat? NO. És dolenta? No. Calia fer-la? NO. Calia aquest article? No. L’heu d’anar a veure? Sí, i em sap molt greu...

És una pel·lícula molt plana, de mínima profunditat, amb poques arestes, fluixa de caràcter, plena d’encenalls i pellofa... Passa molt de puntetes pels aspectes més sòrdids del senyor Jackson (no vull anomenar-los); és poc profunda en la relació amb el seu pare (sabem que no era un santet) i magnífica la figura de la seva mare (tampoc tan santa com la presenten); poquet ens explica la relació amb els seus germans (tensa i gelosa), productors de la pel·lícula junt amb Graham King (Bohemian Rhapsody, quina gràcia!)... On apareix el mestre Quincy Jones, el creador? I on són gent com Diana Ross o Liz Taylor, que van fer tant per Jackson? I la seva presumpta rivalitat amb Prince, un altre geni descomunal? Calia un actor (?) tan poc enèrgic com Jaafar Jackson? Nebot del mateix Michael, fill de Jermaine Jackson, és tan expressiu com un cargol entelat.

Podrà ballar i cantar d’una manera similar que el seu oncle, però li falta molta ànima. No el crec, no puc. I el senyor Antoine Fuqua, director de tot això? L’hi estic molt agraït per haver dirigit Training day i The Equalizer 2. Sí, li aprecio molt el seu talent pel cinema d’acció, i pels personatges amb doble fulla... Però això de Michael sembla un encàrrec fet sense ganes, i amb una certa, massa, desídia. 

Tal com diuen dins de la pel·lícula, plena de ballaruga, Fred Astaire (Sombrero de copa, 1935, Mark Sandrich) va recomanar a un director que els ballarins s’havien de filmar sencers, del cap fins als peus. I Sombrero de copa era un musical de cap a peus. Tota la resta són punyetes.