Hi ha un moment vital en què la societat espera que deixem enrere certes coses: els dinosaures de plàstic, els pijames amb dibuixos, les tardes infantils jugant a videojocs o la capacitat de dir “avui no faig res” sense sentir-nos culpables. El problema és que cada vegada més adults no han llegit el manual o l’han llegit i han decidit que només serveix per falcar la taula. Benvinguts al meravellós món dels kidults. Kidult: quan l’edat és només un suggeriment.

El terme Kidult és una fusió elegant (i una mica mandrosa) de les paraules kid i adult, i defineix aquelles persones que, tot i pagar impostos, tenir hipoteca o saber què és una rentadora amb programes, continuen abraçant amb entusiasme coses tradicionalment associades a la infància. Parlem d’adults que col·leccionen Lego amb devoció quasi religiosa; que s’emocionen amb estrenes de Pixar com si fos la final de la Champions o que poden discutir durant hores sobre quin és el millor Pokémon inicial (la resposta és Zygarde, però aquest no és el debat d’avui).

Ser Kidult no vol dir negar la maduresa, sinó negociar-la. És a dir: “sí, soc responsable, però també vull menjar cereals de xocolata un dimecres al vespre”. És una actitud vital que combina “he de llevar-me d’hora” amb allò “d’una partida més i vaig a dormir”. Jo crec que en el fons, és assumir que créixer no implica necessàriament avorrir-se.

Arriba un dia (normalment després dels trenta), mires el teu DNI, després la teva prestatgeria plena de figures, de còmics i peces Lego i penses: “Tot això era el pla?” La resposta és que sí. O com a mínim és un pla perfectament respectable dins el fenomen Kidult, aquesta deliciosa anomalia social que demostra que créixer és obligatori, però fer-se gran i avorrit és totalment opcional.

El Kidult és aquell adult que sap què és l’IBI, però també quin és l’ordre cronològic correcte de les pel·lícules de Marvel (i està disposat a discutir-lo); té una feina, potser una hipoteca, potser una planta que encara no s’ha mort, però també conserva una relació molt sana amb el seu nen interior. Tan sana que, de vegades, el nen o nena interior pren decisions de compra amb la targeta de crèdit de l’adult exterior.

Ser Kidult no és regressió; és resistència. És plantar cara a un món que et diu com has de vestir, com t’has de comportar, que has de parlar de fons d’inversió i trobar plaer en dinars de compromís. El Kidult diu: “D’acord, però també vull una motxilla amb Pikachu i emocionar-me amb una pel·lícula en què els sentiments tenen forma de colors.” I ho diu sense cridar, però amb una samarreta irònica.

Les causes del fenomen Kidult són múltiples i totes tenen una mica de trauma generacional. Vam créixer amb promeses d’un futur brillant, feines estables i cases assequibles i, en canvi, ens vam trobar amb pràctiques no remunerades, lloguers impossibles i la certesa que “fer-se adult” no venia amb cap manual d’instruccions. Davant d’això, molts han decidit que si el món adult no complia part del tracte, ells tampoc complirien la seva estètica. Resultat: adults amb barba, ulleres cares i dessuadores de dibuixos animats.

El Kidult també és un expert en autoengany creatiu. Ell no compra joguines: compra “objectes de col·leccionista”; no juga a videojocs: “desconnecta mentalment”; no mira dibuixos: “consumeix animació amb diverses capes de lectura”, tot té una explicació lògica, madura i molt ben argumentada... sobretot davant de familiars que encara pregunten “quan posaràs seny?”.

La indústria, és clar, ha vist el filó. Lego per a adults amb advertiments que diuen “18+”, com si fossin de contingut explícit; videojocs que costen com un electrodomèstic; remakes, reboots i versions “nostàlgia Premium” de tot allò que t’agradava quan eres petit o petita, i només un apunt gratuït, no val igual una versió de la Barriguitas que no sé quin model de cotxe específic. El Kidult és el consumidor ideal: té diners, té records i té la capacitat de justificar qualsevol compra dient “m’ho mereixo”.

Però no tot és diversió. El Kidult viu en una tensió constant entre responsabilitat i fantasia. Pot estar muntant una maqueta mentre pensa en una reunió important; pot plorar amb una pel·lícula d’animació i cinc minuts després, contractar una assegurança. El Kidult és un ésser híbrid, mig adult, mig criatura totalment cansada. Un ésser que diu “anem aviat a dormir” però mira vídeos sobre curiositats inútils fins a les dues del matí.

I malgrat tot, el Kidult és feliç. O com a mínim, més feliç que si renunciés a tot allò per encaixar en una idea antiquada de maduresa. Perquè al final ser adult no hauria de voler dir matar la diversió. Així que si algun dia veieu algú discutint seriosament sobre quina Tortuga Ninja és la millor mentre revisa el correu de la feina, no el jutgeu. És un Kidult, un adult funcional amb joguines, sarcasme i una crisi existencial lleu. I probablement sap què fa. O almenys s’ho passa millor intentant-ho.