Jordi Salla Ramon

Assegut a la terrassa de la Jijonenca, prenc unes notes mentals que ara us transcric. A quatre passes, un camió d’enormes dimensions acaba de frenar justet davant mateix del pas zebra, a tocar d’una família amb dos marrecs que passen corrent aliens al monstre que els contempla. Com a espectador de primera fila, la sensació d’angoixa aflora d’immediat. No en passen més perquè Déu no vol. L’aclaparadora presència de trànsit rodat en un punt tan neuràlgic de Tàrrega desorienta qualsevol. És una situació que crida poderosament l’atenció per la perillositat i perquè no s’adiu a l’imaginari de poble obert i acollidor que volem transmetre. Quan dic obert em refereixo als qui ens visiten per conèixer-nos, no als qui es veuen obligats a travessar el poble, carregats de paciència per les caravanes que han de suportar sense comparació possible en tot el trajecte Tarragona-la Seu d’Urgell. Som els últims de la fila. Ens entretenen amb projectes de futur que no acaben mai d’arribar. Abusen de la nostra bona fe. Fins ara la reivindicació està sent de baixa intensitat, diria que una mica mandrosa. Altra vegada corren rumors d’una presó, aquest cop per suplir la de Lleida. Res! Primer que ens treguin la C-14. Després ja en parlarem. 

La més bona notícia que ens han donat en el que portem d’any a nivell econòmic: la inversió de Ros Roca de 25 milions en una nova planta, ben visible quan s’arriba pel sector est de Tàrrega. Una entrada/sortida que queda molt millorada i dignificada per les obres que s’hi han dut a terme i que acompanyen les instal·lacions, entre d’altres, d’aquesta gran indústria instal·lada a la nostra ciutat des de 1968. Que vinguin de la ciutat comtal consellers a inaugurar obres d’expansió industrial és molt positiu, com ho és la previsió de 200 nous llocs de treball en els propers tres anys, bona mostra de la fiabilitat del nostre territori com a factor de creixement i prosperitat. La simbiosi seria perfecta si els contenidors de Tàrrega fossin els que nosaltres mateixos enginyem i fabriquem en aquesta preuada indústria. És un fet que grinyola i no poc. Qualsevol diria que els que tenim són per lluir-los. Diguem-ho clar: ni tenen tanta funcionalitat, ni són tan atractius, ni tenen la durada dels de Ros Roca. No és una apreciació, sinó la constatació de qui en fa ús diari a Barcelona. Si a nivell econòmic i ecològic resulta tan beneficiós el producte de proximitat, en voleu un de més a prop que aquest? És una contradicció que algú ens hauria d’explicar. 

La majoria de targarins coneixem el castell només de vista. És fàcil imaginar que hi ha poc a admirar, tal com està ara, més o menys com sempre. No l’he visitat mai per evitar el disgust de veure patrimoni històric exposat a l’erosió de les inclemències meteorològiques i deixat de la mà de Déu. Són unes ruïnes barates de mantenir, es conserven soles. Com en seria d’important mantenir-lo amb vida! Tots els equips municipals han pensat que preservar el castell és un pou sense fons. Fins al 1992 Barcelona havia viscut d’esquena al mar; amb els Jocs Olímpics es va obrir al mar. Quina serà la nostra data màgica que canviarà el destí d’una vida local d’esquena al castell? No som conscients que vivim al costat d’un espai per descobrir i que, ben restaurat, se’n podria treure rendiment en forma d’atractiu local. No només faria bé a les ments i a les ànimes, sinó també a l’economia. Si al món hi ha un país amb riquesa cultural i de períodes ben diversos, aquest és Itàlia. Havia de ser un italià, Attilo Stramare, qui en entrevistar-lo em desvetllés la consciència d’aquest patrimoni targarí que sempre hem vist a la defensiva. Alguna generació hi haurà que mirarà cap a munt orgullosa de contemplar la seva silueta enaltida, il·luminada, a l’atac.

Diumenge al matí Tàrrega dorm. El carrers estan molt buits, deserts. Des de lluny veig una senyora escridassant de bones maneres algú. Es pot ser contundent i no perdre la correcció ni l’educació. Al costat d’uns contenidors hi ha una bossa de roba que un home que parla amb el mòbil està triant. Triant i tirant el que no li serveix. La senyora li recrimina que no reculli el que amb tanta desimboltura està escampant. Ell va a la seva i segueix xerrant a través del mòbil sense aparentment fer-li cas. Prefereixo no ficar-m’hi per no afegir més llenya al foc. Quan en un moment donat ens creuem la mirada amb ell, li faig que no amb el cap. La senyora se’n torna per on havia vingut murmurant que no hi ha dret que ens embrutin el poble d’aquesta manera. Ens queixem que la ciutat no llueix com hauria a causa d’una brutícia encomanadissa, però no tot és atribuïble al servei de neteja municipal ni a les autoritats. Si hi hagués més consciència ciutadana per recriminar allò que no està bé, altre gall ens cantaria. La neteja ens correspon a tots per activa i per passiva. Vaig tenir curiositat per passar després altra vegada pel mateix lloc, i tot estava recollit i polit. Sense saber-ho, aquella senyora havia “netejat” de bon matí el carrer. 

Quatre històries d’un setembre ja superat. Si d’alguna en traieu profit, ho dono per ben emprat.