Jove de Tàrrega en procés de creixement personal 

Una nena petita juga un dia qualsevol a la tarda amb el seu padrí. Se la veu tan contenta. Els dos tenen un somriure enorme a la cara. Se senten estimats, feliços. Per a aquella nena és la família perfecta, en el moment perfecte. No necessita més. És innocent al futur. No té por del que passarà, només viu el moment, sense preocupacions, sense inconvenients. Ella no necessita res més, només el seu company de vida, els seus braços i el seu somriure. El seu avi.

El destí és enganyós. Incompetent. De sobte, aquella nena feliç comença a notar un canvi, una realitat en la seva rutina que no pot entendre, no vol assumir.

De sobte tot comença a canviar. Les tardes amb el seu company de somriures es converteixen en un silenci ple d’incomprensió. Què passava? Per què la persona més viva que coneixia s’estava apagant? Per què el seu sol era cada vegada més fosc?

Arriba el moment en què la nena comença a haver d’assumir la realitat. De sobte s’hi topa de cara. Els braços que la protegien, de sobte no la coneixen. Ràbia. Tristesa. Impotència. Massa petita per a tantes emocions, una realitat massa dura. Una malaltia massa dolorosa i desconeguda.

L’Alzheimer es converteix en una paraula dolorosa. Una paraula prohibida.

La nena que només necessitava una hora jugant amb el seu padrí, ara té por del futur. Por del que vindrà. Ja no vol confiar en la sort.

Per què una bona persona ha de passar per això?

Per què ell havia de passar per això?

No li agrada ser egoista, però ella vol el seu padrí. Vol que torni el seu sol. Vol seguir sent petita per sempre.

El temps va passant. La situació es torna diària. I encara fa mal. Però el dolor... s’acostuma a ser-hi.

Les tardes jugant ja no hi són. Les visites desitjant tornar a veure el seu padrí —el d’abans—, es fan habituals.

Una família.

Una nena que es va trobar pel camí amb una malaltia invisible, impotent.

Un home que s’apaga, però amb un somriure que no desapareix.

Una por al que vindrà que no marxa.

I una malaltia que ningú es mereix.

Per a les famílies que teniu algú conegut amb Alzheimer: som forts. És dur, però la persona que coneixíeu sempre hi serà.

L’Alzheimer ens ha pres moltes coses, però els moments viscuts no s’esborren. Qui era ell, no desapareix.

Visible

Vivint el que vivim tots.