Jove de Tàrrega en procés de creixement personal

M’aixeco del llit i em sento cansada. Tinc un pes a l’esquena que no em deixa seguir. Hi ha alguna cosa que no em quadra, sento que alguna cosa no està bé. Que jo no estic bé.

Arriba la nit. Estic esgotada. No del dia, sinó de mi mateixa. Em quedo adormida. La meva ment, per fi, descansa. La meva ànima està més tranquil·la.

És una sensació estranya, veritat? Alguna cosa no encaixa, tot i que tot sembla normal.

Poden haver-hi diversos motius; cada persona té el seu pes a l’esquena.

Busquem raons per donar nom a aquesta sensació, per poder justificar-la. D’alguna manera, necessitem estar malament.

Pensem que quan ens envaeix, no hi ha sortida. Que no hi podem fer res. En el fons, a qui li agrada lluitar contra ell mateix?

Volem el millor per a nosaltres, però a vegades el millor ens fa mal. Conviure amb tu mateix es pot tornar esgotador.

En aquest moment, ens tornem irracionals. No pensem amb claredat. Però seguim sent els mateixos.

Perdre’s porta a tornar-se a trobar. Lluitar és igual a guanyar. Caure fa que t’hagis d’aixecar.

Equivocar-se et fa rectificar.

Tot fa que aprenguem alguna cosa. Res és perquè sí. Sempre hi ha una raó.

El que ara considerem una derrota o una missió impossible, més endavant serà un orgull o un repte superat. Tot depèn de la perspectiva.

Encara que, a vegades, sigui difícil —gairebé impossible— canviar-la. Però ho farà.

Necessita temps, experiència.

No demanem un canvi immediat, demanem una reacció diferent en cada caiguda.

Fins que, en algun moment, deixi de pesar. A mesura que passa el temps, tot canvia. Si mirem enrere, ho podem comprovar. Res és igual.

No podem oblidar que tots tenim el nostre ritme. I que, en la salut emocional, els petits avenços compten, i molt.

Canviar la nostra visió és molt difícil. Però confiem. Que encara no ho facis no vol dir que no ho hagis de fer en un futur. Viure pot ser una lluita constant. Però això és el que ens fa forts.

Confiem en el procés, confiem en nosaltres i en els que ens donen la mà en cada caiguda.

Perquè és l’únic que necessitem.

No ens podem rendir. No és una opció.

Continuem intentant-ho. Caiem les vegades que faci falta, fins que aixecar-se no costi tant.

I normalitzem la realitat. Costa. Costa molt.

Però podem. Agafem fort la mà de la gent que ens vol agafar… i seguim tirant endavant.

Amb por, amb motivació o sense. Cansats o amb ganes. Sempre.

Visible

Vivint el que vivim tots.