“...cadascú pot alimentar-se de les opinions dels altres. Això no vol dir que, com a productors, reneguem de les plataformes. Jo estic molt content de la col·laboració que hem tingut (a Sirât) amb Movistar+, per diversos motius. Primer, ens va donar plena llibertat de decisió... voltaven per allí com un àngel de la guarda... ens deien que «si aneu per allí, us ho respectarem, però podeu patir aquestes conseqüències»... evidentment, fèiem el que teníem planejat, però ens ho van respectar sempre. Aquest és un profund respecte per la, particular, idea del creador, per la petita idea d’una producció independent. Però després hi ha un altre aspecte important, el de la distribució. Si ells (Movistar+) haguessin dit que posaven bona part de la producció, però la finestra d’exhibició passarà a ser de 120 a 90 dies, a 60 dies o a 40 dies... no ho van fer mai. Van preservar l’esperit de producció independent i, també, la distribució independent.

Han respectat la finestra dels 120 dies, i això ens ha alineat molt. Nosaltres volem adreçar-nos que la pel·lícula vagi a les sales, donar valor a aquest acte col·lectiu i després, per descomptat, el progrés permet veure tot això a casa o allà on un vulgui, però respectem aquesta comunió que és anar a la sala de cinema”.

I tot això dels festivals, meravellós, oi?

“És un món apart. A mi em fascina Canes. Ells senten la necessitat d’acaparar l’atenció atraient gran part de l’star system, la catifa vermella. Però, alhora, busquen tenir el que, creuen, serà el cinema del futur. I això no està exempt de supèrbia. A la part del cinema que, creuen, és el futur, l’humil, valoren el risc, fins al punt de ser una mica temeraris, i d’intuir ser temeraris els productors, els directors... Els focus que van a Ari Aster, De Niro, Tarantino, Emma Stone... de sobte van cap als humils, i això ens fa pujar quatre lligues de cop. Per una banda, toquem de peus a terra. Però aquest festival orienta les coses d’aquesta manera, amb aquesta intenció. A vegades són deutors de gent que, creuen, mereixen una oportunitat i no, no és la seva millor pel·lícula.

És el seu criteri, tendeixen a mirar amb visió de potencialitat, amb un punt de vista vital... a mi em mereix molt respecte. Altres festivals, també de classe A, la seva única ambició es arrambar pel·lícules d’altres festivals, sense criteri. Ho sento, pots equivocar-te o no, però si no tens una línia de pensament, una certa coherència, la gent, l’espectador, això ho nota.

Entrar dins un festival és una feina de molt a poc a poc. A mi ja em tenen col·locat al mapa i ja em demanen si tenim alguna obra ara, l’any vinent... volen ser els primers, i els humils, que no tenim grans pressupostos per promoció, necessitem algú que en faci soroll i digui que aquesta pel·lícula val. És com si jo em dediqués a fer vi de Costers del Segre, i demanés a Robert Parker que em fes una bona puntuació, i que la gent digués: «Aquest vi deu ser bo.» Els festivals tenen aquesta pàtina d’especialització, de segell de qualitat...”

Després de guanyar el premi a Cannes, la distribució internacional deu anar a l’ample...

“Gairebé arreu del món. Als Estats Units l’hem venut a Neon, i ja hem parlat de l’estratègia...”.

Són draconians?

“No, de fet han estat molt generosos... Quan estàs a Canes, la gent pensa que estàs moltes hores dalt d’un iot bevent xampany... i això és, parcialment, cert... jo vaig passar molt temps veient pel·lícules i escoltant ofertes. Una era de Neon, distribuïdor als Estats Units i Canadà.

Neon ha portat les sis últimes guanyadores a Canes, entre les quals Anora, l’últim Oscar. Ara porten l’últim film de l’iranià Panahi, Alpha de Julia Ducorneau, l’últim Trier... són moltes, i totes voldran fer la seva carrera, als Oscars si pot ser... La qüestió era: «Com gestionareu els possibles conflictes de lleialtat amb les vostres pròpies pel·lícules?» Això els ho vaig fer contestar abans de signar amb ells. La seva estratègia passava per estrenar al gener o al febrer als Estats Units, però després del premi a Canes van baixar al novembre. Això ens obria, qui sap, alguna porta als Oscars més tècnics... Jo els vaig dir que som molt humils i que tot això costarà molts diners i molt treball i, valdrà la pena? Ens van mirar als ulls i van dir que sí, que val molt la pena. «És una pel·lícula que pot tenir serioses possibilitats i nosaltres (Neon) hi apostem.» És bo que ells et diguin tot això, que siguin els primers d’apostar-hi amb els indicadors de criteri que tenen. Nominacions tècniques a l’Oscar? És ampliar l’espectre, i que passi el que ha de passar. Nosaltres hem plantat els alls quan tocava, si surten o no... hem fet la feina quan tocava. Estic content, hem estrenat molt bé a Espanya, amb molt interès per part de la comunitat internacional. L’acollida ha estat espectacular. A França han estrenat a 250 sales, i als Estats Units aquest novembre, i també a Los Angeles. I als mateixos Estats Units, després, a poc a poc i ciutat a ciutat”.

I ara Estrany riu a Venècia. Un no parar. Va bé aquest riu?

(continuarà)