Continuem l’entrevista amb Xavi Font, productor de Sirât i Estrany riu. Abans, un petit incís: tenia un deute amb Claudia Cardinale i, per desgràcia quedarà sense saldar. Va morir la que era, segons Blake Edwards, la millor creació italiana després dels espaguetis.

I per arrodonir que a Ponent hi ha talent, un jove de Guissona ha rebut un premi al festival de Sant Sebastià per un curtmetratge. Hi ha talent, a Ponent.

(Ve de la setmana passada) “...com a productor sempre faig coses de producció majoritària. La producció minoritària és aquella on algú té un pressupost petit i va tancant forats. Jo tinc l’esperit de tirar de les coses, tant si son meves o no, hi poso tot l’esme. Acabo definint, d’una manera molt natural, quina és l’estructura, quin és el bastiment, quin serà el finançament, quins països poden col·laborar... Acabo harmonitzant aquest bastiment, que és la producció i ens permet fer pel·lícules complexes. I dic complexes perquè si alguna cosa em fa diferent a altres productors, és que no soc un productor d’escola, o un director de producció dels que fan ús del sistema americà. Si haguéssim posat lògica americana a O que arde (Oliver Laxe, 2019), la primera seqüència (un incendi forestal) ens hauria costat la meitat del pressupost total de la pel·lícula. Vam aplicar una altra lògica. Vaig estudiar el negoci de la fusta, com destruir un bosc de vuit hectàrees, com vendre aquella fusta sense patir gaire devaluació... Això és el que em defineix com a productor.” 

I jo, curiós de mena, pregunto, tot espavilat: però què és un director de producció, un productor executiu, un dissenyador de producció?

Xavi Font, amb una tranquil·litat adorable, respon: “Són conceptes elàstics, i això fa que la gent no ho acabi d’entendre. Si ho definim de manera estanca, que mai ho és, la persona, empresa, que posa els diners és el productor; els que harmonitzen tots els fons, siguin d’àmbit públic o privat, son els productors executius; quan tens la pel·lícula finançada i dones els diners a una altra persona per fer la pel·li, aquest seria el director de producció. Aquest ho donaria al dissenyador de producció que, a la vegada, ho repartiria, transversalment, als diferents departaments de vestuari, maquillatge, atrezzo, decoració...” 

I aquí ens vam embrancar en una conversa sobre la jerarquia d’aquests càrrecs, que a les produccions americanes estan molt definits, i ningú gosa trepitjar el terreny de l’altre. El cinema europeu, i més el cinema d’autor, no contempla tanta jerarquia i és molt més flexible, hi ha més compromís.

Les pel·lícules que produeixes, et porten el projecte, el busques...?

“No soc el productor a qui envien projectes, que algú et digui que està escrivint un thriller perquè es ven molt bé... No, jo soc un productor... a mi m’agrada un autor, intento establir una relació d’amistat, i de compromís amb les coses que volem explicar, perquè són útils, no només des d’un punt de vista artístic i no només per tenir l’ambició de ser als grans festivals del món, un compromís de servei, de fer pel·lícules diferents. Vaig treballar vint anys al banc, porto més de vint anys fent música per a pel·lícules, podia haver-me quedat amb feines alimentícies, però cada cop selecciono més, tant si faig la música com si faig la producció. Per a mi és compromís amb l’autor, amb el que volem fer i amb qui acaba veient la pel·lícula. Ens podem equivocar, podem prendre riscos i que surti malament, però...” (continuarà)