Continua l’entrevista amb Xavi Font, productor de Sirât i Estrany riu. Ell no ho sap, encara, però Estrany riu em va semblar meravellosa. M’estic fent gran...

“...fer un refregit no entra dins els meus esquemes. Soc jo qui busca amb qui m’agradaria treballar... 

Una feina creativa...? 

Creativa... Soc de números i soc de notes. Això és hemisferi dret i hemisferi esquerre... Costa de diferenciar-los? ...mira, si alguna cosa em defineix, és que ambdós es porten bé. Em sento a gust perquè així puc resoldre de maneres racionals qüestions creatives molt difícils. Seqüències importants, com una rave (Sirât), que és una festa il·legal. Per rodar-la, vam buscar com fer-ho dins un context legal. Vaig llegir-me, sencera, la llei d’espectacles d’Aragó (part de la pel·lícula es va rodar a la província de Terol) per poder fer-ho dins aquest context legal. Era un repte mostrar (el món de les raves): Com viu aquesta gent, mirar per un foradet el seu món, prou diferent del nostre, si podem aprendre de l’estil de vida d’aquesta gent... era un repte. Tot això és una manera d’exemplificar, tant la primera seqüência d’O que arde, com la segona de Sirât, coses que em diferencien i que em fan comprometre amb una producció que no és l’habitual.

Ajudes, subvencions, plataformes...? 

Per a mi seria molt més fàcil produir sense ajudes públiques. Per què? Les ajudes públiques estan alineades a uns valors, a una idea de servei social, i donen una feina burocràtica molt carregosa i complicada. Però, alhora, ens donen una independència per no anar a buscar uns diners privats que, de manera òbvia, obeeixen uns interessos privats. Ens donen una certa sobirania, una certa llibertat... Pasolini deia que l’espectador final disfrutava, secretament, de la llibertat amb què l’autor havia fet la pel·lícula.

Si la gent no té aquesta llibertat, aquest espectador pot estar captiu, sense saber-ho, dels interessos de grans plataformes, de grans grups de comunicació privats... Així, crec que els ajuts públics, que també, per exemple, serveixen per preservar espais –parcs naturals que són de tots–, a nivell cultural han de tenir reserves pels espais, parcs culturals que són les obres (cine i altres) amb actitud de servei i aixopluc per la llibertat de pensar.

Però, vaja, també t’obliguen que no tot sigui diner públic. Hi ha una qüestió anomenada intensitat de diner públic i diner privat, en què has de tenir certs punts, tant com si el director és una dona, com si és una primera pel·lícula... Hi ha certs graus de percentatge necessari de diners privats per acabar de complementar els ajuts de les subvencions... Els diners públics van més enllà del que, pròpiament, és una subvenció, i no és un lucre privat. Tot per tenir certa sobirania cultural, i no estar permanentment colonitzats en la nostra llibertat de pensar.

Hi ha diferències, en el tema dels ajuts, si ets director o directora? 

Les directores tenen més facilitat per a les ajudes... És necessari que sigui així. I és necessari perquè els homes ja hem tingut una hegemonia històrica, i val la pena fer un pas enrere. Si aquest pas enrere implica injustícies parcials, les haurem d’assumir per poder fer, després, un pas endavant tots junts.

Les pel·lícules, a la sala de cinema, o a casa, amb la plataforma?

Nosaltres som ferms militants de les sales, fem proselitisme de les sales. Si la lògica algorítmica diu que si has vist això, veuràs allò altre... si el big data cada vegada controla més aquestes plataformes... cada vegada ens queden menys actes de sobirania cultural, que ens permetin tenir sentit crític i sentit de comunitat. Això ens ho permet la sala de cinema. Ens dona l’oportunitat de veure la pel·lícula amb qualitat tècnica, i amb molta més qualitat d’atenció. I estar amb gent desconeguda, en aquesta cosa col·lectiva tan antiga que és veure cine junts, aprendre alguna cosa junts, compartir, és un acte de resistència, un acte de...

Comunió?

Aquesta és la paraula, comunió. El fet que hi hagi aquesta comunió genera que no pensem de manera individual, sinó col·lectiva...” (Continuarà.)