Avui, 30 de setembre, escric aquest article sense títol per totes les vegades que el món oblida noms propis, substantius, persones i autors de textos. Els col·loca al sot “Anònim”, i allà els colga de la pols del temps, sense remordiment, només faltaria. 

Escric per als sobergs que, amb tota la barra del món, diuen que Dostoievski escriu molt bé, que Kundera domina la ironia a la perfecció i que Murakami és un geni de la literatura. Aquests sobergs tenen el C1 en rus, en hongarès i en japonès, almenys, si són capaços d’afirmar aquestes rotunditats sense que els tremoli la cella dreta o el pols mentre ho escriuen. Me’n ric a la seua cara, sí, perquè demostrar tanta saviesa tapant qui tradueix és típic dels que no suporten cap veritat excepte la seua. En conec uns quants, d’aquests individus, però no en diré noms. Jo soc més elegant que ells, i tinc més eines per fer-los callar amb un argument sòlid: sense ells, tu no podries presumir de res. 

Faré unes preguntes retòriques al lector d’aquesta pàgina. Quants textos es tradueixen del català al castellà? ¿Ja us fixeu en els subtítols de les pel·lícules en versió original? ¿Contrasteu els idiomes quan us envien propaganda a casa? A la nostra mirem amb lupa tots els pronoms febles abandonats a la cuneta de la desídia, abracem amb amor els canvis de gènere de noms i ens emocionem amb l’“hàgim” quan està ben emprat, en contra de l’ubic “hauries”, present a tots els fulletons haguts i per haver. Potser caldria apujar el sou al ChatGPT per fer la feina dels que li regalen neurones i traça a portar un missatge. Si en teniu el whatsapp, aviseu-me.

En adhesius a les xarxes socials, les frases lapidàries o motivadores no tenen pare ni mare. Em pregunto si la Isabel Oliva, la Lola Casas o la meravellosa Joana Raspall no es remouen allà on s’asseuen i ens claven agulles al pit de la nina vudú per a turmentar-nos. És ironia o totes les dones que escriuen tenen per cognom “anònim”? Quin pare més prolífic, doncs, que va engendrar aital nombre de poetes i no els va donar el cognom. Covard! I encara més babau qui escampa aquestes frases o poesies i no busca de quin cervell privilegiat han sortit. Desenganyeu-vos: vatres, amb 3 tasses de cafè i 2 dònuts de xicolata al pap, no sou capaços d’escriure això, i que perduri. 

Servidora, que ha tingut alguns poemes a les mans, ha plorat i rigut i sorprès molt abans de posar-se a la feina. Si en veiéssiu els originals, estan farcits de ratlles, quadrats, traduccions, cites i fins i tot dibuixos. Tot aquest univers fa que cada vers es faci matèria, la pugui tocar i modelar al meu cap, la retoqui fins a donar-li ales i que es faci lletra. De vegades, el buit entre un subjecte i un complement directe es deu al fet que no trobo el verb exacte per transportar el significat. No hi dibuixo un aqüeducte, però s’hi assembla força, a la metàfora. Quina alegria quan el trobo, l’escric, el llegeixo en veu alta i té sentit!

Doneu-nos crèdit. Goiteu què diu Alberto Manguel: “El lector ideal és el traductor. És capaç d’esmicolar un text, retirar-li la pell, tallar-lo fins a la medul·la, seguir cada artèria i cada vena i llavors, posar dempeus a un nou ésser viu.” Agraïu-nos aquesta feina descomunal, ingrata i solitària de portar-vos a la vostra llengua sense passaport ni duana.