Jove de Tàrrega en procés de creixement personal

Quantes vegades t’has sentit sol o sola tot i estar rodejat de gent?

Avui dia, milers de joves no se senten segurs en el seu entorn més proper. Molts lluiten diàriament contra la seva ment per aconseguir una mica d’estabilitat emocional. Tots tenim una història, alguna cosa per explicar, algun motiu pel qual plorar. Però tots volem el mateix: sentir-nos segurs, compresos i acompanyats.

Aquest tipus de soledat no fa soroll, no es veu ni es nota a primera vista. Però existeix. Estic segura que molta gent del teu voltant, inclòs tu mateix, s’ha sentit així alguna vegada. És una sensació difícil, complicada de gestionar. No ens atrevim a demanar ajuda, tot i saber que la necessitem.

Crec que cal fer un canvi, i aquest canvi comença per nosaltres, els joves. Hem d’aprendre a conèixer-nos, a expressar el que sentim. Hem d’entendre que no tot dura per sempre, que de tot se’n surt. Com a societat, hem de deixar de normalitzar el patiment silenciós dels adolescents. No podem continuar ignorant-ho. Cal que fem el possible per crear aquell espai segur que tots necessitem.

La soledat invisible pot ser molt dura. Et pots sentir perdut i desorientat, però t’asseguro que hi ha sortida. Lluitarem perquè aquesta sensació desaparegui. Tenim recursos. Fem-los servir.

Hi ha moltes causes que han influït en aquest “problema”: les xarxes socials, la pressió estètica i social, la falta de comunicació real... Tot això ha anat creant una societat en què és fàcil sentir-se sol, tot i estar envoltat de gent

Cada persona és un món, amb una història pròpia i unes emocions diferents. Ara és el moment de mirar enrere, reconèixer el que no hem fet bé i buscar aprendre. Aprendre dels errors però, sobretot, aprendre de nosaltres mateixos.

Encara som a temps de fer un canvi. Som una societat amb molt de potencial. Com a joves, tenim un paper clau en el que vindrà. Podem decidir quin futur volem construir, quin dia a dia tindran les generacions que vindran. Així que intentem-ho. Creixem, escoltem-nos i aprenem els uns dels altres.

Fem-ho per nosaltres, però també per aquells que vindran... i per aquells que potser mai van tenir l’oportunitat.

En conclusió, la soledat no es veu, però hi és. S’amaga darrere d’un somriure.

Tots tenim un paper, cadascun molt important: com a famílies, com a professorat, com a joves.

Som necessaris. Ens convido a reaccionar. Ja és hora de començar a escoltar-nos.

Portem massa temps en silenci. Ara és el moment de parlar.

Encara que la soledat sigui un problema amb molta força, nosaltres també en tenim.

Tot pot començar amb una paraula, amb una mirada. Fem l’esforç. Per nosaltres. Per tothom.

Visible

Vivint el que vivim tots.