Jove de Tàrrega en procés de creixement personal

Començo el dia desmotivada, sense ganes de res. Em mira amb els ulls apenats intentant dissimular el seu dolor, però jo sé com se sent una persona fingint que està bé quan en realitat no ho està. I sé que ella no ho està. Sé que tota la seva preocupació rau sobre meu. Que jo la dirigeixo, jo la provoco. Sé que em mira buscant un eix d’esperança, una prova que avui serà diferent.

Tot i això, ella treu un somriure, encara que no sigui el que més li ve de gust. Obre els braços i m’agafa fort. Com si així pogués fer que desaparegués tot. Com si així pogués agafar el meu dolor i quedar-se’l ella.

El nostre principal punt de suport, aquella persona que ho és tot. La que d’alguna forma passa la malaltia amb tu. Hi és en cada derrota, en cada crisi. Sempre té els braços oberts per fer que tot desaparegui durant uns instants.

Viure amb la malaltia diàriament és esgotador, però des de fora, veure com et va consumint deu ser molt angoixant. Al principi, intenten ser positius: només serà una etapa, es deien.

Va passant el temps i deixa de ser només una etapa i comença a ser un problema. I comencen a haver-hi moments de desesperació, incomprensió. Necessiten que estiguis bé.

Tu segueixes veient la persona que més estimes, la que sempre hi és, però ella et mira amb els ulls plens de llàstima, buscant si en algun racó queda la teva versió sana.

Mai es rendeix, segueix lluitant. Uns braços que ja t’han salvat tantes vegades, i encara t’esperen.

Aquest tipus de problemes els hem de lluitar sols, nosaltres controlem la nostra ment.

Nosaltres hem de decidir. Ho hem de fer per nosaltres.

És cert que tot influeix, i tenir la sort de tenir gent que et dona suport i que hi és en cada derrota i en cada pas, per petit que sigui, és una sort.

Només puc donar gràcies. “Jo tinc el meu lloc segur. Ets tu”.

Gràcies per confiar, per insistir, per plorar amb mi i per treure un somriure quan tot és negre, encara que viure el dia a dia es torni difícil.

Això és afecte, això és amor.

Sé que tots els que teniu algú molt proper que passa per això, desitgeu treure’ns el dolor, quedar-vos-el vosaltres. Però pas a pas ho esteu fent bé. Ho estem fent bé.

Seguiu sent els braços que ens protegeixen, seguiu sent el nostre lloc segur.

Fins que no faci tanta por.

Visible

Vivint el que vivim tots.