Jove de Tàrrega en procés de creixement personal

Estic asseguda a la taula del menjador. Tots els ulls es posen en mi. Jo intento aguantar les llàgrimes, tot i que sé que no ho estic aconseguint. Em miren. Els miro. Tots volem una explicació, una raó. Un culpable. Penso una resposta, encara que no sigui del tot certa.

Jo tampoc sé què em passa. Intento trobar sentit a la meva situació, però no el trobo. L’únic que sé és que les mirades continuen posades en mi. Totes amb el cor encongit. Totes necessiten sentir un “estic bé” sincer. Però jo, que no puc canviar la realitat, no ho estic.

Crec que una de les parts més dures –i més importants– per a una persona amb problemes emocionals és la família.

Quan arribes al punt en què sents que estàs sobrevivint, no vivint, tot es torna més difícil.

Tot es torna fosc. I, sense voler, fem que la gent del nostre voltant també ho vegi fosc.

Tots tenim algú que ens estima, algú que admirem. Com li dius a aquesta persona que no pots més, si ni tan sols tu mateix entens què et passa?

Gestionar aquestes situacions és molt complicat per a les famílies. Ningú et prepara per a això. No hi ha un manual d’instruccions per ajudar algú que viu una situació així.

Per a les dues parts és un mar de sentiments.

Des del costat de qui pateix, no vols preocupar ningú, però alhora sents que no pots parar.

I des del costat de qui ho veu des de fora, tot és diferent.

Segueixes veient la mateixa persona, però ja no és igual.

Vols que torni la que coneixies, però no saps com ajudar-la a tornar.

Fer l’esforç. Aprendre els uns dels altres. Donar el suport necessari.

Tot això és clau. Ajudar algú que passa per un moment difícil –i que, a més, estimes– és una lluita diària.

Us demano que no us rendiu. Que sou molt necessaris. Que tot compta.

Sembla impossible, però hem de continuar endavant.

Creieu en vosaltres. En nosaltres. En el fet que encara que costi, podem.

Dedicat a les famílies que lluiten des del silenci. Gràcies.
 

Visible

Vivint el que vivim tots