Jove de Tàrrega en procés de creixement personal

Des de molt petits, ja tenim la necessitat de socialitzar. Quan comencem l’escola, anem coneixent gent nova. Al principi, tot és molt simple: tothom vol i pot ser amic nostre. Però, amb el temps, tot es va complicant. Especialment quan som joves, les coses ens semblen més complexes. Creiem que tot importa: cada moviment, cada situació. Ens sembla que als altres els interessa el que fem, però aquesta idea és poc realista. La veritat és que a ningú li importa tant com ens pensem —i, en alguns casos, això és bo.

A mesura que passen els anys i les etapes, molta gent entra i surt de la nostra vida, aportant noves experiències i vivències. Tots passem per moltes decepcions. I moltes vegades pensem que hem trobat la persona que encaixa perfectament amb nosaltres —cosa molt difícil, per cert.

Crec que, després de diverses decepcions, podem convertir-nos en dos tipus de persones: les que continuen buscant la persona perfecta, tant en l’amor com en l’amistat, i les que necessiten l’acceptació d’algú altre per sentir-se plenes. Sense aquesta acceptació, se senten buides. Aquesta necessitat és molt comuna, i sovint pensem que no hi ha cap altra opció.

Però, amb el temps, podem canviar completament la nostra mentalitat. Quan, després de moltes males experiències, ens adonem que hem de deixar d’esperar tant dels altres, tot canvia.Entenem que hem de deixar de buscar l’acceptació externa i començar a cercar la nostra pau interior. Fer aquest pas és difícil. A qui no li agrada sentir-se recolzat, segur i acompanyat? Però si no et sents segur amb tu mateix, és impossible sentir-te així amb els altres.

La pregunta és: quina persona volem ser?

La que accepta la realitat, o la que busca una cosa que no existeix?

Només hem de triar. Tenim el control.

Visible

Vivint el que vivim tots.