Joan Solé

He escrit algun article al voltant dels festivals de cine i les seves, meves, problemàtiques. He anomenat, poc, el més proper que tenim: el Galacticat. No és per tírria, ni molt menys. La gent de Tàrrega, hi posaria la mà al foc sense por de cremar-me, no sap ni què redimonis és això del Galacticat. 

Tenim FiraTàrrega, Paupaterres (aguanteu), Fires del Medi Ambient i del Caçador, del Vehicle Usat i Sense Usar, del Comerciant i del Botiguer (he dit botiguer, botifler no ho he dit, no penseu malament), de la Cervesa i del Cóc, Teatre Amateur i alecs inversemblants... Recordo, fa molts anys, es feia una trobada de targarins fora vila, famosa per anomenar-se la Trobada dels Trobats Perduts, coneguda com l’Aplec de Sant Eloi. Perdoneu, o no, aquesta broma: si no la faig esclato.

Galacticat va néixer fa anys, més de dotze, del cap d’una persona inquieta, pot ser que massa inquieta. Un festival de cinema fantàstic i de terror a les Terres de Ponent. Tàrrega no va ser mai la primera opció, però per fets que no venen al cas, va fer cap a Tàrrega. Corrent i amb més ànim que experiència, emparat pel festival de Sitges, l’Ajuntament i l’omnipresent Circuit Urgellenc, Tàrrega gaudia de tres o quatre dies de cinema fresc, diferent i molt interessant. Genèric, molt genèric. Por, terror, ensurts, i alguna mostra d’allò que no veiem al cinema: una trobada d’actors de doblatge (com recordo el gran Pepe Mediavilla, i el bromista Jesús Posadas fent la veu de Morgan Freeman o de Jim Carrey), la presència d’un avorrit Karra Elejalde, i una cursa de morts vivents (en diuen Zombie Walk, i a Sitges té molt seguiment), on vaig acabar servint una ampolla d’aigua a un dels morts. Al cap d’un temps, aquesta persona va començar a tancar-se portes, o les hi van tancar. 

Galacticat, que tampoc acabava d’entrar a l’imaginari col·lectiu targarí, dona senyals de flectesa, d’un encorbament perillós. Crisi al cinema, que això mai és nou, pandèmia... Toca reinventar-se, començar gairebé de zero. Ànims, molts. Un grup directiu nou i una orientació diferent i més oberta. Obrim el ventall a altres gèneres, conservant l’esperit fantàstic i obrint les portes del cinema al carrer. Més professionalitat, establint vincles amb el territori, aposta pel nostre català i el talent ponentí, que ens en falta... Mai hem de dir que en tenim molt, que sí, que n’hi ha, però s’ha de cuidar i ensenyar. D’un festival ferit de mort hem passat a un festival reconegut i respectat, treballador i respectuós amb l’espectador. Molt hàbil i sinèrgic, amb gent del cine que, vist el tracte, tornaran. Vaig parlar amb un director que va portar un curt fa dos anys, i li va quedar la recança de no ser-hi. Aquest any va venir i em va comentar que, si podia, l’any vinent tornaria, ni que fos d’espectador. No li vaig dir, però si portava una pel·lícula com la d’aquest any, no calia. I vaig rebre amb interès un documental sensible com Muñequita linda, molt tendre venint d’un director que ha treballat amb Jesús Calleja i Mercedes Milà. I recomano un altre documental anomenat Esto no es Hollywood, una nostàlgica i feliç producció familiar al voltant dels germans Ibarretxe, cineastes iconoclastes i subversius ja desapareguts I el gran encert d’aquest any rau, i ho diré amb majúscules, en l’èxit del que Galacticat anomena TERRITORI INDÚSTRIA: trobades amb professionals per fer d’aquest nostre territori aixopluc de projectes nous, guions, localitzacions...

TERRITORI INDÚSTRIA. Sé que alguna cosa pot fructificar. El gran cineasta català que va ser Ventura Pons, fa anys, em va dir: “Si la Fira del Teatre de Tàrrega no existís, s’hauria d’haver inventat.” I parlo de les primeres fires. Jaume Figueras, comentarista de cine a TV3 i Catalunya Ràdio, també em va dir que hi ha massa festivals de cinema, cada poble en vol un, però benvinguts siguin. I recordem, espectadors targarins, que això del Galacticat és nostre. I pensem en això de TERRITORI INDÚSTRIA.

I ara penso en Gregory Peck, el tiet d’Amèrica. Ja us ho explicaré la setmana que ve.