Continuem amb les esgarrifances: la pel·lícula entra dins una secció competitiva, i ja ets en mans del jurat. Dins de cada festival hi ha diferents jurats, segons la secció on hagis caigut, i tots t’avaluaran amb la màxima benevolència, magnanimitat i suprema objectivitat. I si això que acabo d’escriure vas i t’ho creus, es que tant tu com jo som persones del món audiovisual, professionals amb experiència, tècnics reconeguts, actors i actrius de prestigi, directors i directores de carrera flamant, noms i noms i noms... No has de tenir por, el jurat ja ha passat pel tràngol que tu estàs passant, tots han rebut algun reconeixement abans, o la més absoluta indiferència. I estan molt preparats, saben que molta gent espera el seu veredicte. Saben totes les normes i condicions del festival i les seves seccions, saben si un film compleix aquestes normes fins al més mínim detall; es miren cada racó d’escena, cada detall de la interpretació actoral, matisos, rèpliques, gestos, llums i ombres, subratllats, accents idiomàtics, maquillatges invisibles, vestuaris d’armari de col·legi, paisatges de postal, exteriors que semblen interiors (i al revés també), trons que semblen mobles caminant, una música feta per odiar tota una orquestra, cops d’efecte i de guió estrambòtics, valors artístics i temàtica del tot rellevants i del tot invisibles... Tot això, i més, ho valora el jurat. Són gent que, pel que sembla, disposa de molt temps. Són moltes pel·lícules dins d’un espai de temps molt curt. Estan acostumats, també, a prendre moltes notes durant la visió dels films. D’aquest detall ni te’n refiïs, jo ho he provat alguna vegada, i he acabat prenent notes damunt dels pantalons... Són objectius, ni ho dubtis: un membre del jurat de Shanghai valorarà sempre més una pel·lícula del Turkmenistan que un film de Corea del Sud... I les deliberacions, com m’agradaria veure-les per un forat: rivalitats geogràfiques, culturals, professionals, polítiques i, fins i tot, religioses... I la gran rivalitat: els noms i allò tan normal de dir: “Jo sóc més maco/a que tú i a mi m’estimen més, babau/a.” Dins del jurat hi trobaràs tècnics de so, dissenyadors i dissenyadores de vestuari, directors i directores proscrits al seu país, actors i actrius emergents i divergents, i un senyor o senyora que ningú coneix: es un alt càrrec d’un dels patrocinadors del festival. Podria ser un directiu de la Renfe, Telefónica o el BBVA. Pot passar que sigui un amant del cinema, sí, però un professional, no! Però aquí hi entra allò de “qui paga mana”. Que si reben pressions els membres del jurat? Si et dius Tarantino, ja et dic que no; si et dius Joan Solé com jo, tampoc, que no paga la pena. La meva curta experiència com a jurat, fa anys, va ser feixuga, aspra, llarga i difícil però molt entretinguda i molt divertida. Ves per on que encara hi tornaria... d’aquí a uns anys, que encara soc massa jove.

La setmana vinent, com comportar-te si vas al festival acreditat com a premsa.