Suposo que la imatge que us ve al cap, amables lectors i lectores, en parlar d’un festival de cine es la típica catifa vermella, els vestits glamurosos, sabates de talons quilomètrics, estrelles de la pantalla sempre amb el somriure a la boca i ulleres de sol... Pel·lícules que no sabíem de la seva existència, directors, directores, actors, actrius, productors, productores i altra fauna fílmica que reben premis de molt prestigi, i que permeten que es parli d’aquesta o altra pel·lícula. I si guanya el premi una pel·lícula propera, nostra, en cantarem les excel·lències, i encara ens la farem més nostra. Recordeu el cas del film Alcarràs? Pel·lícula notable, cert, que va guanyar el premi principal a Berlín, l’Os d’Or. Si no hagués guanyat aquest trofeu, no l’hauria vist ni el tato...

Alguna cosa està canviant, però: a Canes han prohibit allò que en deien nude dress, vestits amb transparències que ensenyaven fins a la setmana entrant, i les espardenyes de talons impossibles...

Però un festival de cine es nodreix de pel·lícules, moltes pel·lícules, massa pel·lícules, infinites pel·lícules. Un festival com Sant Sebastià pot arribar a rebre al voltant d’unes 10.000 pel·lícules, per fer-ne una selecció i deixar-les en un centenar. La primera esgarrifor.

Si has pogut fer una pel·lícula, i la vols portar a un festival, investiga i informa’t de les seves condicions. Tots et diran, primer, que són festivals sense ànim de lucre. Aquí arriba la segona esgarrifança, un pèl d’incredulitat i una riallada que se sentirà fins a Sant Eloi. Et presentaran les condicions que has de complir sí o sí: qualitat de la producció, originalitat de la producció, valor artístic de la producció, rellevància temàtica, durada i data de producció i compliment de cada una de les normes de la secció on et presentis. La durada de la pel·lícula pot variar segons el festival: si portes un llargmetratge pot oscil·lar entre els 50 i els 150 minuts, i si portes un curtmetratge pot estar entre els 3 i els 30 minuts. Altres festivals també admeten migmetratges.

El preu d’inscripció també pot variar segons el festival; si és més petit com ara Galacticat, pot ser al voltant de 20 a 35 euros; mentre que Canes, Venècia, Berlín, Sitges i Sant Sebastià ja arriben als volts de 30 a 150 o 200 euros. Gairebé tots fan servir una plataforma privada que gestiona les inscripcions, i en el cas del Galacticat pots obtenir descomptes força atractius. I Galacticat, que ja escalfa motors, té un altre aspecte més atractiu que explicaré més tard. 

Amic, amiga, director, directora, tercera esgarrifor: t’han acceptat! Prepara un dossier ben gros del teu producte, un bon cartell, un tràiler i fotos del rodatge. Una carta de presentació amb el teu currículum, explicant que has estudiat aquí i allà (això de ser exalumne d’una escola de cine muda molt), sigues humil i subratlla l’esforç físic, mental i econòmic que ha suposat tirar endavant la pel·lícula. Posa èmfasi en l’aspecte dels diners, però fes-ho com aquell que ve de l’hort, de passada. S’ha de ser humil, però carallot no! El suport físic ja el marcarà cada festival, però oblidat de DVD i Blue-Ray, ja no serveixen per a res... i recorda que hauràs de posar subtítols al film, però no pateixis, hi ha empreses que treballen aquest aspecte. Galacticat, el nostre, ho fa més fàcil: ells mateixos fan el subtitulat, i en lleidatà! Lo maco que es llegir un sisquere …

Una vegada han projectat la teva pel·lícula, si vas a concurs, pot ser que et reclami la premsa, caigui algun dinar amb empreses distribuidores, t’agafen els nervis i altres esgarrifances. 

Pensa que ara, darrere, hi ha un jurat per valorar-te i que encara et falten molts dies per sentir l’escalf del públic general. La setmana vinent veurem el comportament del jurat i el que hem de fer quan visitem un festival com a públic en general.