Sovint veiem com passen els anys per als altres però no ens ho veiem a nosaltres mateixos; sobretot si fa un temps que no veiem una persona i potser hi té a veure el fet que nosaltres ens veiem cada dia al mirall i no ens adonem que anem envellint. El mateix passa amb els infants, a casa dels altres els veiem fer-se grans més de pressa i en canvi els de casa, com que els veiem contínuament, no ho notem tant. És una sensació força comuna: mires una foto d’un grup de persones de la teva edat i instintivament penses: “Jo no em veig tan gran com ells.” Aquest fenomen que sembla tan subjectiu, té una base psicològica, social i biològica. Però per què sovint ens veiem més joves que els nostres iguals? Doncs com he dit més amunt, en primer lloc perquè estem acostumats a veure’ns a nosaltres mateixos cada dia al mirall i aquesta exposició contínua fa que els petits canvis amb el pas del temps passin desapercebuts. En canvi quan veiem altres persones, com he dit, especialment si fa temps que no les veiem (trobades d’exalumnes, per exemple), els canvis ens resulten més evidents i més sobtats i això pot fer que puguem percebre l’envelliment aliè com més marcat que el propi. Tenim una tendència a comparar-nos amb persones que aparenten més edat o que encaixen amb l’estereotip d’envelliment: si veiem algú amb alguns cabells blancs o directament tota la cabellera blanca, ara tan de moda; amb arrugues o una postura encorbada, és fàcil sentir i pensar que nosaltres “no estem tan malament”; però aquestes comparacions són sovint esbiaixades i poc objectives.

El cervell humà hi juga un paper clau, no en va sovint sentim que “és qüestió d’actitud”. Però el que és cert és que amb l’edat tendim a mantenir una imatge mental nostra basada en com érem en una etapa en què ens sentíem més plens o actius, com quan érem joves o teníem 30 anys. Aquesta autoimatge mental pot trigar més a actualitzar-se que la nostra imatge real, fent que ens sentim més joves que el que posa al DNI i potser és per això que a vegades diem: aquesta persona no té miralls a casa perquè es vesteix o actua com una persona d’una d’edat que no li pertoca.

I és cert, no tothom envelleix de la mateixa manera, i l’edat biològica que fa referència a l’estat funcional dels òrgans i  les cèl·lules d’un organisme pot ser que no coincideixin amb l’edat real o cronològica que és la que es determina pel dia que vam néixer. I també és cert que hi ha factors de salut i determinats estils de vida que fan que aquestes diferències existeixin. El fet de portar una vida activa, de tenir cura de la nostra pell, de l’alimentació, del cos en general, i sobretot un estat d’ànim positiu influeixen i molt en la forma com envellim.

Aquesta tarda he assistit a la conferència que ha organitzat l’Aula d’Extensió Universitària i que ha fet el doctor Jornet, cardiòleg de sobres conegut i fill de Tàrrega  –de fet és el meu cardiòleg–, i ha comentat que llevat de les malalties coronàries o malformacions genètiques, l’estil de vida i l’estat d’ànim són fonamentals a l’hora de prevenir o curar qualsevol malaltia. La vellesa, que per si sola no és una malaltia, sinó més aviat un deteriorament d’algunes parts del cos degut al pas del temps i al desgast, és molt diferent entre unes persones i altres. Si un se sent bé, té energia i es cuida, això es reflecteix en el seu aspecte i actitud. La joventut percebuda no només ve del rostre, sinó de la manera de moure’s, de parlar, de vestir o de relacionar-se.

A la nostra societat, la joventut és molt valorada i actualment es parla molt de l’“edatisme” i això fa que sovint ens esforcem per mantenir-ne l’aspecte i retardar al màxim el procés de l’envelliment. A més, arreu es mostren imatges de persones de certa edat que semblen molt més joves, i aquest fet pot influir en com jutgem la nostra pròpia edat percebuda. Veure’s més jove que la pròpia edat és un fenomen habitual, influït per la percepció, la comparació social i l’autoimatge. No sempre és una il·lusió: el benestar emocional i físic realment pot fer que una persona es vegi i se senti més jove. I res, que envellir és un privilegi que a molts no els ha estat concedit, però no us negaré que l’altre dia fent cua un senyor va dir: “Hi ha una noia al davant” que em va pujar la moral de quina manera. I és que a mi tampoc em sembla que tinc l’edat que tinc.