I de sobte se’n va anar la llum. Era un dilluns com qualsevol altre, jo estava asseguda davant l’ordinador, un tímid pampallugueig com si volgués marxar la llum i ja vaig sentir el soroll del SAI (sistema d’alimentació ininterrompuda), senyal evident que havia marxat la llum. Surto al carrer i algú diu: tot el barri estem a les fosques. Minuts més tard la cosa ja va anar creixent, primer era tota la ciutat, després tota la província, més tard tot Catalunya i al final tota Espanya, part de Portugal, França i Itàlia deien.

Una apagada de llum general va deixar sense subministrament elèctric milers de llars i negocis arreu del país. I és que t’adones de com depens d’aquest element fins que et falta, com gairebé tot que no hi ha bé reconegut fins que no és perdut. Doncs això, que la majoria de les llars, per no parlar de comerços o indústries, depenen absolutament de la llum. Portes de garatges, persianes automàtiques, ascensors... I jo sempre dic que en casos com aquest o la covid som uns privilegiats, perquè a les grans ciutats el caos que suposa una apagada d’aquest tipus és monumental, no funcionen els semàfors, els transports públics es col·lapsen..

Però una emergència com aquesta posa en relleu un cop més que l’estupidesa humana no té límit i que no n’aprendrem mai. Tot allò que la covid ens havia de fer millors com a persones, res, tot pura utopia. De veritat, algú em pot explicar per què per un tall de llum, que no sabíem quan podia durar, però de debò cal tornar a esgotar el paper de wàter? Cal que anem tots a empentes a veure qui agafa l’última llanterna, i que tots com a borregos acumulem piles, aigua, pa... i correm a comprar transistors i càmping gas?

Per un sol moment, podíem fer un exercici d’empatia i pensar que això no era la fi del món? I que en definitiva sempre hi ha gent que ho passa molt més malament, perquè jo no parava de pensar en els milers de persones atrapades en ascensors; o en les persones que en aquell moment estaven al mig d’una cirurgia, que el que estava anestesiat no es va assabentar de res, però els familiars si ja de per si l’espera és causa de nervis, saber que el teu familiar és a quiròfan i no hi ha llum... Que sí, que tots els hospitals tenen generadors, però que no en sabem l’autonomia i no sabem la gravetat de la persona operada. Fins i tot alguns supermercats en tenen. Però la gent indignada perquè no podia pagar amb targeta, que a veure, sempre s’ha de portar poc o molt efectiu, perquè no cal que sigui general, n’hi ha prou que el tall de llum es produeixi a la teva zona i ja no pots agafar tren, bus o metro.

L’origen de l’apagada encara s’està investigant, i no crec que la veritat ens la diguin mai, entre altres coses perquè mai la diuen, però hi ha hipòtesis per tot: des d’un ciberatac (molts apunten a Putin); a una revenja (aquí apunten als que els vam anul·lar la comanda de bales); a un robatori de kilowatts (possible) o al mal estat de les línies, a mi potser és la que més m’encaixa perquè al segle XXI que vegis les línies totes encara exteriors, poques estan soterrades, amb uns nusos que ni una madeixa a les mans d’un gat, confiança, allò que diu confiança, en genera més aviat poca.

Beatriz Corredor, actual presidenta de Red Eléctrica de España, i que abans va ser ministra d’Habitatge amb el govern socialista, no es planteja dimitir, de fet com tots, mira en Mazón, sis mesos de la dana, milers de persones que ho han perdut tot, i de qui ja ningú en parla, i ell allà segueix com si res. Que aquesta és una altra, o aquesta gent són autèntiques eminències (permeteu-me que ho dubti) o som el país del nepotisme per excel·lència perquè tan aviat són al capdavant d’un ministeri d’Habitatge en aquest cas, com d’una macro companyia que penso jo que tot el que sap aquesta senyora de la llum és el que sabem la majoria de mortals, que quan pitges un interruptor s’encén i si el prems i no s’encén és que no hi ha corrent. Que té nassos la cosa que ara els del PP diguin que Pedro Sánchez es va amagar sis hores, que ho va fer, però que Mazón encara està desaparegut.

Però no tot és negatiu amb el fet de no tenir llum, potser algunes parelles pel fet de fer un sopar romàntic i no tenir cap altra distracció faran créixer la natalitat com feien abans els padrins. Potser alguns hauran descobert que la seva família són molt simpàtics el que passa és que sovint no hi parlen. O potser alguns hauran aprofitat per tenir “aquella conversa incòmoda” i posaran llum a la foscor de la seva relació o l’apagaran per sempre.

Sigui com sigui, la propera vegada, perquè n’hi haurà més, si no de talls de llum, d’emergències, mantinguem tots la calma i pensem una mica en els altres, en tots aquells que estan en pitjors condicions que nosaltres; en la gent gran que viu sola; la que està en hospitals o fins i tot els que s’han quedat atrapats dins un ascensor o penjats a 86 metres d’una atracció. Quina sort que ja tenim llum per haver pogut fotre-us aquesta xapa. Ah, i molt BONA FESTA MAJOR a tothom.