Avui em saltaré dos normes que tinc, meves i exclusives, de no saltar-les mai: parlar d’una pel·lícula de molt recent estrena; i parlar-ne a cop calent. Sempre he pensat que cal donar, a les pel·lícules de visió recent, un repòs de dies per poder pair-les amb tranquil·litat. No et deixis portar per una efusivitat incerta, per una eufòria traïdora... S’ha de pair... 

Parlaré, escriuré, de Sorda, magnífica expressió cinematogrâfica estrenada fa molt poquet i que, encara, podreu veure, i disfrutar, als Cinemes Majèstic de Tàrrega. Primer llarg de la directora Eva Libertad (quin cognom més maco), s’endinsa en el món d’Àngela, una dona feliç que està embarassada i contenta amb la seva parella. Les primeres escenes del film són molt clares: la parella en un riu, vessant amor i alegria. I un gos. És un detall ruc, però el pobre gos també surt a la pel·lícula. Àngela és sorda (una Miriam Garlo esplèndida, germana de la directora i sorda real), i el seu company es oient (un també magnífic Álvaro Cervantes). A Àngela ja li venen les pors: serà, aquesta criatura com jo, sorda? podré cuidar-la com es mereix? si no la sento, què faré? aquesta criatura, si és oient, s’apartarà de mi? I les pors i les angoixes de ser una mare primerenca... Això ho anirem veient d’una manera molt fresca i natural, vet aquí una de les grandeses d’aquest modèlic film, natural i esclafant. Real. L’espectador, nosaltres, ens posem a la seva pell. Els seus dubtes, la seva confusió i les seves queixes són nostres. A l’escena del part, plena de sanitaris i llenguatge verbal molt mèdic, veus fins on arriben les seves, i les nostres, pròpies limitacions. I l’escena en què Àngela va a buscar uns audífons, i la dependenta no sap ni un borrall de la llengua de signes... Suprema pel·lícula, valenta, natural, arriscada, que jo feia molt temps que no gaudia dins un cinema. Alegria per confirmar que el cinema espanyol té, encara, moltes petites joies per disfrutar, molt per damunt d’enganys, trampes comercials maldestres i altres adjectius per films de tan fàcil digerir, i oblidar, com Wolfgang i altres que no vull recordar. És Sorda una joia que no es pot perdre ni obviar. No m’agradaria que tingui un recorregut tan minso com aquella altra meravella que es deia Salve María, també sobre els dubtes i les angoixes d’una maternitat primerenca. 

Ara, permeteu que faci honor a la sacro-Setmana Santa. Ara, quan estic escrivint tot això, acabo d’assistir a la missa pagana més eixerida d’aquests santificats dies. Una monumental gernació de persones damunt una bicicleta, pedalant sobre un terreny ple de terra, pols i llambordes. Sabeu què és una llamborda? Un adoquín, un pedrot massís, dur i relliscós, molt present al cap de molts polítics, mandataris i altres herbes... I, dins el personal comú, també. En fan una cursa ciclista cada any, amb molt prestigi, i en diuen monument. Els aficionats al ciclisme l’esperem cada any, fem càbales de qui guanyarà, qui caurà (mira si som dolents), aguantem a la tele molts quilòmetres i escoltem els erudits comentaristes i la seua sagaç anàlisi per, sí senyor, endevinar que ningú més que un solitari pot guanyar i aixecar els braços. Aquest any, la bèstia imperial Van der Poel sotmet un voluntariós Pogacar i assistim a, benvinguda sigui, la nostra gran missa pagana. Salla, aquí t’ho deixo...