Per al Safareig Poètic

Per als que només llegeixen prosa, per als que només s’interessen pels peus de pàgina de les revistes en paper cuixé, per als que els titulars pse, però la lletra petita no; per als que no llegeixen res que no sigui whatsapps sense comes ni punts… Per a tots els que sou de relat, de novel·la, de conte curt i microconte, d’eslògan a les samarretes i poca cosa més… avui és el Dia Mundial de la Poesia. Fa mandra, ja ho sé. Direu que la poesia és per a estetes, per a gent molt culta i blablabla. Collonaes, que diuen a València. La poesia és per a tothom, i ara us ho demostraré. 

Per començar, us diré que sense poesia les criatures poc que aprendran cançons de falda. Sense poesia, els jocs de pati no tenen ni suc ni bruc. Quan ets adolescent, ¿com ho faràs per explicar al món que estàs enamorat sense els versos que ho demostren? En l’adultesa, si tens sort i et cases, ¿qui dirà el vers a la núvia o el nuvi? I, finalment, el dia que te’n vagis i vulguis ser recordat, ¿amb quines estrofes creus que et lloaran? Ara em direu que això se soluciona amb un paràgraf ben trobat del Paulo Coelho, i jo us respondré que ni se us acudeixi saludar-me pel carrer, malànimes, que ni l’Stevenson amb el primer paràgraf de L’Illa del Tresor ho arregla. És que… n’hi ha per llogar-hi cadires, vatua el món de déu. 

Llegiu poesia, sisplau. Condensa saviesa. És eficient. Fa pensar entre versos, per allò que està escapçada per la dreta. T’obliga a seguir amb la vista la disposició del text. Fa riure (l’Enric Larreula compara persones amb bèsties al seu Animalari, una delícia de llibre). Et reconcilia amb tu mateix. Et fa veure on és la maldat, i la bondat, i l’escaire just on totes dues es dissipen. Fa que entenguis els pares, els fills, els avis. Encén ànims contra la injustícia, la violència de gènere, les guerres, la pobresa. T’arrenca llàgrimes perquè et diu què és un fill nascut al ventre, una dona al límit de la vida, una bona persona amb un ganivet a les mans. T’explica per què has de perdonar amb una barbacoa de carn a la brasa… encesa amb la llista dels teus enemics. 

La meua mare em va demanar que escrivís uns poemes quan es van morir la iaia i el padrí. El meu cosí Albert, que li llegís un poema quan es va casar. El meu cosí Xavier, que en fabriqués un perquè seria padrí de bodes. He escrit per a moltíssima gent. Ara, però, us deixo aquest fragment bellíssim del Josep M. Llompart, que parla de desamor. Enguany aquest serà el poema per celebrar la poesia. Ploreu, si voleu. Emocioneu-vos sempre. Això demostra que NO sou un robot. Feliç dia, i feliciteu els poetes. Sense ells, la literatura quedaria òrfena del tot. 

(...) com si la torre de Pisa
s’ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l’esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.

Josep M. Llompart
Poesia completa, 2018