Bon any nou, estimats lectors d’aquesta pàgina. Als que passeu de llarg, ja us desitjarà bon any una altra persona, que servidora té prou feina per escriure aquesta per als que em són fidels. I dit això, passo al paràgraf següent, que se m’acumula la feina (sospir i glop breu de cafè). 
Els més espavilats preguntareu d’on surt aquest nom amb què he titulat el meu article. L’origen del nom us pot portar a una estàtua a Sidamon, i no aneu gens desencaminats. L’escultura d’Indíbil, també coneguda com el caminant, lo ninot de Sidamon o el robot, és una escultura de 15 metres d’alçada situada a l’autovia del Nord-est prop de Sidamon. Però jo no l’anomeno Indíbil, perquè per a mi aquest ilergeta defensa Lleida juntament amb Mandoni, davant mateix d’un dels ponts que travessen Lleida ciutat. L’Indíbil porta dues plaques amb què es va revestir el canal auxiliar del Canal d’Urgell. Diu que així es mira d’enllaçar el món de la construcció amb el de la pagesia (visques i aplaudiments dels lectors pagesos que em llegeixen). 

L’Ansèlmo i jo ens estimem d’una manera peculiar i amable. El vaig rebatejar perquè no en sabia el nom original, i en volia un de sonor i propi. “Ansèlmo!”, i així es va quedar. Jo el saludo quan passo pel davant, i li dic quin propòsit tinc quan baixo a Lleida o més avall. En tornar, li faig un resum brevíssim del que hi he anat a fer, amb una ganyota (si fos un WhatsApp, una emoticona) per reblar el meu comentari. Ell no deixa anar mai les bosses de la compra, perquè jo sempre he vist dues bosses de paper plegat, i ell que se n’anava tot decidit a comprar roba de la Desigual (sospir profund) perquè el veiessin des d’Alpicat. Tampoc aixeca les celles, ni executa un pas de swing per fer-nos riure, als conductors. En cap cas crida “vigila!” quan estem quasi a punt de perdre’l entre la boira. A l’estiu resisteix com a bon pagès els embats de la calor tropical que ara ens fa, i els xàfecs, quan en tenim, els deu lloar per dins. Ni s’eixuga la suor, la ràbia o la pena de viure més enllà de la Panadella, als confins de Mordor. 

L’Ansèlmo i jo sabem tots els moments de la meua vida cap a Lleida i de tornada a casa. La poca carrera de música, el Grau de Filologia Anglesa, els cursets. El naixement dels dos fills, la Beatriu i el Lluc. Totes les anades i vingudes a consultes mèdiques, hospitals inclosos. Els enterraments d’amics i dels seus familiars. L’amor, en cossos i ments extraordinàries… La roba d’esdeveniments feliços i no tant. Regals candorosos, rutes rutilants des de la Seu cap al riu. Sopars amb llum als ulls i converses inesgotables. Concerts inesborrables a l’Auditori, a l’Antares, a Cal Ramon. Testimonis de poetes que ja no hi són. 

Ansèlmo, guia’m fins al propòsit i fes-me tornar sana i estàlvia a casa. Ets la meva ilergeta moderna, el cabdell que estiro fins a anomenar-ho vida. I bon any nou tingueu. Mirem d’arribar força sencers al desembre, tots plegats. Una abraçada.