D’un quant temps ençà que tinc un malson recurrent. Salto del llit amb la boca seca, vidres a la gola i el cor que vol sortir-me pel pit, per culpa d’aquest malson. De fet, m’acompanya nit i dia, aquesta marfanta terrible. Li ho demano mil cops, que se’m desempegui com si fos un velcro, que abandoni aquesta amistat cruel sense retorn, que emprenyi altres… CA! Hi torna, pesant com un ruc en braços, fins que m’obre els ulls i em xiscla ben fort: “Que no ho veus? El món s’enfonsa! Som productes de LA LLETJOR!” És en aquell moment que em cauen les ulleres, els ànims, les calces, tot. A terra, perquè no hi ha manera d’arreglar-ho, estimats lectors. Segueixo al segon paràgraf.

La munió de pantalons de xandall blancs que hi ha al mercat supera la quantitat d’ulls en blanc que els miren. A dalt, dessuadora blanca i negra amb caputxa blanca o negra. Diria que l’arc de Sant Martí ha quedat fora d’estoc, i per això el no color guanya la partida al teler. Mala peça, diríeu, si és que voleu causar sensació. La lletjor també acompanya els eslògans en anglès, trets de manuals per aprendre l’idioma en 7 dies. Què més puc afegir? A una empresa xinesa els agrada posar missatges, ben lluents, dels que avergonyeixen filòlogues i parents: “Tu pots. Sigues tu mateixa. Menjar pizza no és cap pecat. Tinc una mare boja, vigila. No soc responsable de què penses.”, i altres filosofades de sofà. Hi sovinteja un os Grizzly brodat amb lluentons o, si no pot ser, un gat amb cara de paciència. 

Una vegada vaig veure un noi amb una samarreta on sortia la seua cara. Als pantalons curts, també. Tot era la seua viva imatge, si em permeteu la broma. ¿Ens cal una samarreta que imita un tatuatge de barcos amb veles? ¿Voleu dir que no podem passar sense una faldilla amb leotards i malles, tot d’estampats enemics? La moda de l’estampat animal, quan acaba? És per suggerir als tigres que portin mocadors amb persones dibuixades. La darrera cosa sobre moda que m’incomoda (noti’s la broma fàcil) és portar gorra i vestit de pantaló i jaqueta. Hom pensa qui ha començat primer: els influenciadors o el “senyor” Elon Musk. No hi rumieu gaire, que us conec.

Vull arremetre, sense compassió, amb les façanes d’edificis singulars que s’amaguen sota rètols bigarrats on s’exposen totes les begudes energètiques del mercat. Aquests establiments duen noms molt nostrats: Catalunya, Barcelona, Tàrrega, Urgell. D’altres venen mobles, en cartells de rosa xiclet, ben llampants i pels quatre costats, no fos cas que ens equivoquéssim de mercaderia. Em venen ganes d’arrancar-me els ulls i posar-me’ls d’arracades, amb semblants despropòsits. ¿No hi ha cap article a les disposicions municipals que amenaci amb desterrament o ofegament en aigües fecals els que pretenguin posar aquests disbarats a les façanes? Trobo innecessària la pretensió de decorar un edifici preciós del segle XVII amb llistons de coloraines a sota, com si volguessin imitar l’admirable policromia dels vitralls dels balcons. 

Mentre escrivia tot això, el meu gat Fionn observa, capcot, com llenço dards enverinats cap a la lletjor. Ara em trauré les ulleres, i faré meu allò que diu la saviesa popular: “Ulls que no hi veuen, cor que no dol.”